Una vida millor

Mario Casas té problemes de dicció en algunes interpretacions i no sempre és la millor opció per a alguns personatges (el cas més recent, el de Bird Box Barcelona), però s’ha de reconèixer que és incansable, que no s’arronsa davant de res i que s’ha convertit en un reclam per a les taquilles en un moment que es necessiten més que mai. Entre les seves virtuts també té que li agrada el que fa, i segurament això ha estat determinant perquè s’hagi volgut posar darrere la càmera. Mi soledad tiene alas, el seu debut en la direcció, parteix d’un guió original escrit per ell mateix i Deborah François i s’adscriu a una vella tradició cinematogràfica: la dels perdedors d’extraradi que busquen desesperadament desafiar el destí que la societat els ha assignat. Un estil de pel·lícula que ha donat peu a veritables joies i que acostuma a estar caracteritzat per una forta pulsió urbana, un alè tràgic (aquí, com mana el cànon, la cosa va de patir molt amb les decisions dels personatges) i un retrat gens convencional de l’entorn emocional dels protagonistes. Una mica de tot plegat es troba en aquest melodrama de vocació generacional en què Casas i el seu equip treballen a fons la realitat socioeconòmica del nostre país i que té l’encert de no allargar-se gaire més enllà dels 90 minuts. El film arriba avui a les sales de cinema i en poques setmanes estarà disponible a Netflix, que ha estat cabdal en la seva producció.

Mi soledad tiene alas està protagonitzada per Dan, Vio i Reno, tres amics de tota la vida que van de festa en festa i subsisteixen atracant joieries. Tots ells aspiren a un futur millor, tot i que amb matisos: Dan, que té ànima d’artista, demostra una sensibilitat que poc té a veure amb el seu estil de vida. Un bon dia, el pare de Dan surt de la presó i reobre les velles ferides, fent que Dan porti al límit les seves aspiracions de marxar del barri per sempre. Però com més ho vol forçar, més allunya la possibilitat de viure amb Vio, el seu gran amor. Per tant, arriba un moment que el noi ha de decidir si s’ho juga tot o, per contra, intenta no cometre els mateixos errors del seu pare.

Plantejada com un drama amb tocs de thriller, la gran virtut de la pel·lícula és que capta a la perfecció les atmosferes del gènere, situant l’espectador en una successió de disjuntives morals que transcendeixen el mateix context de la història.

El repartiment està encapçalat pel germà del director, Óscar Casas, i Candela González, Farid Bechara, Fran Boira, Marta Bayarri i Gerard Oms.

Per cert que Mario Casas ja té a punt el seu proper treball, Escape, un thriller de Rodrigo Cortés en què comparteix cartell amb Anna Castillo, José Sacristán, José García, Guillermo Toledo i Blanca Portillo.