La llum i la matèria

És important no oblidar que l’espai físic (la superfície del quadre) és sempre una metàfora (o un correlat) de l’espai mental. Si acceptem aquesta màxima, aleshores també estarem en condicions de copsar la naturalesa física i metafísica de qualsevol pintura mal anomenada figurativa: com si es tractés d’un tauler de joc, d’un mapa o d’una carta astral, la seva doble naturalesa (la «doble flama» de la que parlava Octavio Paz) és, per sobre de qualsevol altra consideració, un reflex de la nostra. Llum i ombra.

En aquest sentit, hi ha alguna cosa en la pintura del saltenc Joan Mateu que actualitza, amb cert desmenjament formal, aquest conflicte atàvic: en els seus paisatges, una llum crepuscular sol preludiar o anunciar l’arribada de la nit (i amb ella la de l’insomni o del deliri) tot i que és a les seves platges on el dualisme esdevé més clamorós.