Els centres d'internament d'estrangers

La Llei d'Estrangeria permet privar de llibertat una persona, pel sol fet de la seva situació irregular, amb la finalitat d'assegurar-ne l'expulsió. En molts casos, però, aquesta expulsió no s'arriba a decretar i en molts altres no es pot executar. El termini actual de retenció és de quaranta dies i la reforma en preveu seixanta.

Segons la informació que he pogut trobar a l'Estat hi ha nou centres d'aquest tipus a Barcelona, València, Múrcia, Màlaga, Madrid, Algesireas, Tarifa, Tenerife, Lanzarote, Fuerteventura i Las Palmas. El fet que molts siguin situats en antigues casernes o presons fa que les condicions de salubritat siguin deficients, amb manca d'espai, apilotament dels interns, fred o calor excessius, .... També hi manquen mantes i altres elements que afavoreixin una vida digna. A la UE hi ha més de tres-cents establiments per a l'internament d'immigrants. El cas més extrem és el del Garatge de la Comissaria de Policia de Tenerife on hi ha arribat a haver mil tres-cents interns sense cap condició higiènica, dormint a terra sobre cartrons i defecant al carrer.

Cal destacar que els centres són de molt difícil accés per a les ONG que treballen en l'atenció als immigrants, malgrat que l'ordre de 22 de febrer de 1999 diu que "l'Administració facilitarà especialment la col·laboració de les institucions i associacions dedicades a l'ajuda als ?e?s?trangers (...)". La custòdia dels interns és a càrrec de la Policia Nacional i, a diferència de les presons, no hi ha un jutge encarregat de garantir el respecte dels drets de les persones privades de llibertat. La manca d'una normativa clara i definida de funcionament dels centres fa que hi hagi una opacitat que permet la utilització de la força física per restablir la normalitat sense obligació de notificar-ho al jutge així com abusos en sancions.

En aquests centres els adults són separats dels seus fills, que són traslladats a centres de menors, i els homes de les seves dones.

Els internats, persones indocumentades, són considerats com a delinqüents i pateixen una vigilància constant amb presència policial i càmeres abundants.

El règim de visites és arbitrari i els visitants, amics o familiars dels internats, reben el mateix tracte. Els guàrdies, quan tenen "massa feina", es reserven el dret d'anul·lar les visites. Les visites no tenen espais de privacitat o són separades físicament. No sol haver-hi possibilitat de visites íntimes.

Són habituals els abusos i maltractaments. Els fets produïts al Centro de Capuchinos, de Màlaga, en què la policia celebrava festes amb internes amb les quals podien arribar a mantenir relacions sexuals són el cas més extrem però, vistos diferents informes, sembla que no es poden considerar com a excepcionals, sinó que són força estesos. El juny de 2006 hi van ser detinguts set policies, sis dels quals van passar a disposició judicial, i el director i el cap de seguretat del centre van ser destituïts. El tracte denigrant, discriminatori o abusiu a les dones no es pot dir que sigui generalitzat, però tampoc és excepcional.

L'assistència sanitària és deficient i a la majoria dels centres hi ha escassetat de metges i de personal sanitari. Això produeix retards en l'atenció a malalts que de vegades han tingut greus conseqüències. L'assistència psicològica n'és totalment absent, tot i la gran problemàtica dels internats que fins i tot pot induir suïcidis.

El novembre de 2007 Médicos del Mundo va denunciar que des de les Illes Canàries s'expulsen persones malaltes cap als seus països d'origen sense garanties que puguin ser assistits de forma correcta i posa com a exemple les repatriacions de joves diabètics que als seus països difícilment podran accedir a la insulina imprescindible.

El projecte de reforma de la Llei d'Estrangeria que es debat a les Cortes, en prolongar el termini d'internament, agreujaria la situació dels centres, amb l'augment de la xifra d'internats que suposaria l'ampliació en vint dies del període d'internament. Es pot pensar que vint dies no són gaire res, però són massa quan el que es pretén és ampliar un internament constitucionalment dubtós, èticament inacceptable i que es produeix en condicions materials i psíquiques de gran duresa.

Cal tenir en compte que els immigrants irregulars tan sols són culpables del delicte de buscar una vida millor per a ells i les seves famílies.

La situació que descric en aquest article, si bé no es pot considerar com a generalitzada, sí que és habitual i força estesa. Podria anar detallant fets ocorreguts a cada centre, però seria molt feixuc i inacabable.

Nota: he fet l'article a partir d'informacions del Grupo Inmigración y Sistema Penal, format per professionals del Dret penal, que són professors d'universitat, jutges, fiscals i advocats i d'un informe de la Asociación pro Derechos Humanos de Andalucía, d'octubre de 2008.