Cal entendre que actualment, abans de les eleccions al Parlament, hi ha dues maneres de veure tot el que està passant. Una és la dels partits polítics que volen que Catalunya continuï formant part d'Espanya. Bé, d'aquestes formacions unionistes (bàsicament PP, PSC-PSOE i Convergència) i també de tot el seu poderós entorn econòmic i mediàtic. O sigui, un poderós sector de la societat catalana que vol, que desitja, que res no canviï. En l'extrem oposat, però, hi ha la manera de veure la realitat d'ERC, amb representació parlamentaria i que forma part del Govern català, però també de nous partits que, evidentment, encara són extraparlamentaris perquè s'acaben de formar i perquè encara no s'han celebrat les eleccions. És a dir, Reagrupament i Solidaritat Catalana. M'agradaria deixar ben clar que ambdues maneres de veure tot el que està passant són perfectament legítimes, respectables, democràtiques i per tant dignes de crèdit.

Dit això, sovint s'ha afirmat que és una ximpleria barrejar l'esport i la política, o millor dit, el futbol i la política. Però quan un expresident d'un club tan important com ara el Barça, Joan Laporta, es dedica a la política, forma un nou partit i a més independentista, llavors és inevitable barrejar ambdues coses. O sigui, que estic convençut que la política ha pesat molt a l'hora de portar Joan Laporta i la seva junta directiva catalanista, la més catalanista de la història del club, als tribunals. Hi pot haver hagut mala gestió i dèficit, de la mateixa manera que n'hi va haver en les juntes de Núñez i de Gaspart; però la pregunta és: per què llavors no es va portar cap president ni cap junta als tribunals i per contra ara sí? La resposta és evident: perquè ni Núñez ni Gaspart es van presentar com a caps de llista de cap partit polític i menys encara per una formació independentista. Així de clar i de català.

Insisteixo, aquesta és la meva opinió (i crec que la de molts catalans i barcelonistes) i la meva manera de veure la realitat; independentista, evidentment, però tan legítima, respectable, democràtica i digna de crèdit com la d'aquells que diuen que està fora de lloc afirmar que s'ha portat Joan Laporta i la seva junta directiva als tribunals per una qüestió política. El temps i els tribunals resoldran qui té raó; però de moment el mal que es volia fer a l'independentisme català ja s'ha fet, perquè ja s'ha embrutat el bon nom i la credibilitat d'un candidat independentista a les properes eleccions. I qui no vulgui veure l'evidència que miri cap a un altra banda.

En aquest punt de la meva argumentació, m'agradaria recordar a tothom que a Catalunya no es pot barrejar el concepte independència amb violència, o fins i tot amb terrorisme, com passa en altres nacionalitats de l'Estat. Aquí no es pot il·legalitzar un partit o una organització per connivència amb una banda armada. A casa nostra no es pot tancar un diari per ordre governativa acusant-lo de pertànyer a l'entorn ideològic d'ETA. I això per què passa? Perquè el nostre independentisme és pacífic i democràtic. O sigui, que els que estan en contra dels independentistes catalans (tant de fora com des de dins de Catalunya), no disposen de cap argument per poder actuar contra ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana i altres organitzacions polítiques. Què els queda llavors per intentar de perjudicar els partits independentistes catalans i els bons resultats electorals que segurament obtindran?

Deixant de banda ERC, perquè de moment és l'única formació parlamentària que està obertament a favor de la llibertat nacional (total i definitiva) del nostre país, el que els unionistes catalans han fet és ignorar Carretero i Reagrupament en tots els mitjans de comunicació que dominen. O sigui, Reagrupament, almenys pel que fa a televisió i ràdio pública i privada i premsa escrita, no existeix. És gairebé com si no es presentés a les eleccions del 28-N. I pel que fa a Solidaritat Catalana i al seu cap de llista, una persona molt mediàtica i tremendament coneguda, què s'hi podia fer? Sí, també se l'ignora tot el que es pot des dels mitjans, però no n'hi havia prou amb això, perquè els unionistes saben que obtindrà molt bons resultats.

Per tant, i aprofitant l'etapa de president del Barça de Laporta, només quedava un sistema, un únic mètode, per poder perjudicar-lo políticament a ell i al seu partit. Quin? En efecte, acusar-lo de mala gestió i de dèficit portant-lo davant els tribunals, un sainet polític disfressat de futbol. Tanmateix, i depenent dels resultats de les enquestes d'intenció de vot que obtingui Laporta i Solidaritat Catalana, començo a patir seriosament pel proper moviment que efectuaran els unionistes catalans, els seus poderosos amics i de fons un Estat (amb tot el seu poder) que veu perillar la seva integritat territorial.

Ara bé, els catalans, tots, no només els d'ideologia unionista i els que serveixen grans interessos econòmics i mediàtics, sinó també els independentistes, estem cridats a les urnes el proper 28 de novembre. I serà llavors quan se sabrà el grau de credibilitat i de confiança que l'electorat català atorgarà a Joan Laporta i al seu partit independentista, Solidaritat Catalana. Espero que llavors no aparegui cap junta de compromissaris, manipulada per grans interessos econòmics, polítics i mediàtics, que porti les urnes als tribunals.