S'acaba de celebrar a Washington la cimera entre el president Obama i els presidents de la Unió Europea, Herman Van Rompuy i de la Comissió Europea, José Manuel DurãoBarroso als qui acompanyava Catherine Ashton, a càrrec de la diplomàcia europea. L'agenda era intensa i un comunicat conjunt ha recollit els seus resultats. Fins aquí, tot normal.

El que m'interessa és destacar per què aquesta relació transatlàntica és important avui i seguirà sent-ho en el futur. Se m'ocorren almenys cinc raons:

La primera és el seu contingut econòmic: Junts, europeus i nord-americans som la primera potència econòmica del món, amb unes inversions directes en els dos sentits superiors als 3,5 bilions de dòlars i uns intercanvis comercials que superen els 400.000 milions, la qual cosa dóna feina a tretze milions de persones a les dues ribes de l'Atlàntic, que no és poca cosa en aquests moments tan difícils. Ara que es parla tant d'Àsia potser és bo recordar que les inversions entre els EUA i Xina a penes arriben els 63.000 milions de dòlars i que hi ha més inversió nord-americana a Espanya o a la pròpia Irlanda que a la Xina. Almenys per ara.

En segon lloc, perquè aquesta mateixa dimensió econòmica fa que la nostra cooperació en el si del G-20 calgui per enfrontar la crisi que va començar a Wall Street amb la fallida de Lehman Brothers i que després s'ha estès a la resta de les economies desenvolupades, donant lloc a la innovadora situació en la qual els antany rics han de buscar finançament als països que fins ara eren pobres i el rebien. La nostra coordinació és imprescindible per rellançar el creixement, sanejar l'economia, corregir els desequilibris, establir una adequada regulació financera i establir les bases d'un nou sistema econòmic internacional. El món reclama lideratge i hem de ser capaços de donar-lo.

En tercer lloc, perquè des d'un punt de vista militar constituïm l'aliança defensiva més gran del món, l'OTAN, que amb el seu article 5 dóna a tots els seus membres una garantia de defensa col·lectiva davant de qualsevol atac exterior i que va demostrar en el seu moment la seva eficàcia enfront de la vella URSS, que després ho ha fet als Balcans i ara ho fa a l'Afganistan i a Líbia. Una aliança que s'ha renovat després de la cimera de Lisboa i que haurà d'encarar en la pròxima de Chicago qüestions tan importants per a la seguretat col·lectiva, com la relació amb Rússia, en la qual ens hi juguem tant a les dues ribes de l'Atlàntic.

En quart lloc, perquè Europa i els Estats Units compartim els mateixos valors en un món progressivament globalitzat que tenen altres. La nostra ferma aposta per la democràcia, els drets humans, l'economia de mercat, el bon govern, la primacia de l'individu -almenys des del Renaixement i la Il·lustració- la igualtat de gènere o la separació entre Església i Estat no gaudeixen del mateix predicament en altres regions del planeta en ascens econòmic on la democràcia -per posar un exemple- té un valor merament instrumental (triar els millors perquè aquests després apliquin la voluntat de Déu), l'economia és intervinguda, els valors del grup prevalen sobre els de l'individu, la dona està sotmesa i la religió domina la vida diària dels ciutadans. També els Drets Humans s'adjectiven per regionalitzar-los desvirtuant el seu sentit original. Aquestes idees són defensades avui en països cridats a tenir una influència cada cop més gran. Per això cal que europeus i americans unim esforços en defensa de les nostres conviccions, sabent que en aquest camp podem comptar amb el suport dels països iberoamericans que comparteixen els nostres mateixos valors.

En cinquè lloc, el desenvolupament de la relació interessa a Europa per endarrerir -ja que no impedir- la imparable marxa del món cap a l'oest, cap a la conca del Pacífic, mentre nosaltres ens quedem al pati del darrere. Que la història es mou amb el sol ho sabem des que a les civilitzacions de l'est i del centre d'Àsia, de Mig Orient i de Pèrsia van succeir els imperis romà, espanyol, britànic i ara l'americà. Paul Kennedy ha escrit encertadament que els imperis es van esgotant un després d'un altre a mesura que s'estenen més del que poden abraçar i assumeixen responsabilitats que desborden els seus recursos. No és per demà, però no hi ha cap dubte que Xina o l'Índia estan en ascens econòmic i per tant polític i reclamen un tros més gran del pastís que avui ens repartim majoritàriament entre americans i europeus. Això provocarà necessàriament una crisi en un futur no llunyà i llavors europeus i americans estarem en el mateix vaixell.

Com deia Van Rompuy, l'"entesa cordial" és avui més necessària que mai.