acabo de tornar de Xile, amb tres joves (en tot cas més joves que jo), amb qui he compartit un nou projecte de cooperació. El meu quart projecte per terres xilenes i el setè de la meva motxilla personal.
I no em puc estar de compartir el que hem viscut. Per nou. Per únic.
Com d'altres vegades, anàvem a fer colònies amb infants. Infants amb risc social del barri de la Sierra, a la zona sud de Santiago de Xile. I també anàvem a organitzar uns tallers per a un casal d'avis, com ja havíem fet fa tres anys. Fins aquí cap novetat sota el cel.
En el procés d'organització de tot plegat, però, se'ns va plantejar la possibilitat de compartir la tasca a les colònies amb monitors jubilats ("adultos mayores"); avis que ens ajudessin en les activitats amb els infants. Després de parlar-ne amb el grup ens hi vam llançar de caps. Amb dubtes. Fins i tot jo diria que amb una certa por.
I ara, que ja n'hem tornat... us haig de confessar que ha estat l'experiència més meravellosa que he viscut fins al moment. Per tantes coses...
Primer, perquè vam trobar quatre persones grans amb l'ànima jove i això es nota. També perquè en Luís, la María, la Trini i en Luís Eduardo van saber trobar el seu lloc enmig nostre, deixant fer als joves (cosa que a vegades la gent gran d'aquí no sap fer o li costa...) però demostrant una disponibilitat plena a ajudar. No calia dir-los la feina a fer... la feien abans.
Si bé els quatre eren responsables d'un taller específic (quin fart de fer pa i empanadas que es van fer!!!) no sé com s'ho feien però eren a tot arreu: ajudant a servir esmorzars, parant i desparant taula, preparant dinar per a les excursions, retolant motxilles, escombrant el pati...
Però per sobre de tot hi ha una cosa que mai els podré (podrem) agrair prou: van estimar els infants i els altres monitors (nosaltres inclosos...) d'una manera franca i sincera, sense estridències, però demostrant-ho en el dia a dia, en cada "bon dia", en cada abraçada, en cada comiat... Tampoc calia dir gaires paraules: a la tendresa que desprenien no li calien paraules perquè anava directament fins al cor!
Vam compartir colònies, dinars, sortides, esmorzars, "onces"... moltes hores que fan que ja no siguin només uns monitors sèniors... són uns amics més que hem deixat a deu mil quilòmetres de casa, part d'una família "postissa" que hem deixat allà.
I si hi ha un fet que em va tocar l'ànima van ser les darreres paraules de la Trini: "Gràcies... m'heu fet sentir que encara era útil als setanta-sis anys".
I tant que era útil! Ella i els altres tres! Igual que podrien ser molt útils els milers de jubilats i jubilades de les nostres contrades que s'avorreixen i no saben què fer...
Hi ha moltes entitats socials que es nodreixen de voluntaris. Voluntaris que també s'han de sentir útils, necessaris i estimats tal i com vam fer sentir als nostres quatre "adultos mayores".
Però això també genera una responsabilitat vers les entitats: cuidar el voluntariat, saber crear sinergies positives, per tal que tothom senti que encara és útil en aquesta terra.
Jo he tingut la "sort" de viure les dues cares d'aquesta moneda. He viscut l'acollida plena dins d'entitats (aquí i a l'altra banda de l'Atlàntic) i he viscut la deixadesa i la prepotència de "saber-se" més per ostentar un càrrec dins d'una entitat social.
Però ara sé, més que mai, quin és el camí a seguir. Quina és la joia sincera de treballar amb gent sincera. Quina és la felicitat plena de conviure i créixer amb gent gran, amb grans persones.
