Siguin quins siguin els models, fórmules, percentatges i proporcions que s'hi apliquin, el desenllaç del procés iniciat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per fusionar TV3 i Catalunya Ràdio serà traumàtic. La seva intensitat oscil·larà entre el disgust majúscul, però sectorial, o el drama nacional sense pal·liatius. En ambdues empreses predominen els professionals solvents i responsables. Amb tot, la inèrcia que impregna algunes tasques en el sector públic i la picaresca heretada dels anys d'esplendor les han arrossegat a un terreny perillós. Per exemple, malgrat que la plantilla de la televisió s'acosta als 2.100 treballadors, alguns dels programes de referència no són obres pròpies, sinó iniciatives externes. El problema no és exclusiu de la CCMA. De fet, aquestes pràctiques són habituals a Televisión Española i Radio Nacional de Espa?ña. No obstant, encara hi ha assumptes més difícils a la Corporació: la retribució de la plantilla -superior a la dels funcionaris, segons els gestors-, els desequilibris entre convenis a TV3 i Catalunya Ràdio... Tant de bo les reformes valguin per racionalitzar la producció sense sacrificar la filosofia de dues cadenes tan necessàries.
