El dilema que està rosegant el socialisme català -Catalunya versus Espanya- és una vella salmòdia que sona des que van començar a formar-se coalicions per concórrer a les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. És cert que la consecució del poder era l'objectiu lògic. Però associar-se amb el PSOE, com va fer el PSC(C), era lliurar-se: el peix gran sempre es menja el petit. Els espanyols es van engolir els catalans i la mort de Pallach va matar el PSC(R). I així es va malmetre l'objectiu bàsic per a molts: una Catalunya lliure i d'esquerres. El desenllaç ha estat evident els darrers 37 anys. Per més que alguns -de tot arreu- ens ho vulguin vendre d'allò més bé, aquell somni no ha reeixit.
I no serà perquè no es va preveiés el futur. Furgant en els arxius del PSC apareixerien cartes, dirigides a Joan Raventós, on s'anunciava que la coalició amb el PSOE fonia el catalanisme d'esquerres per submergir-lo en el socialisme espanyol, mai disposat a reconèixer els drets nacionals de Catalunya. Però hi havia pressa per "tastar" poder. I força "talps" del "guerrisme" per convèncer tothom -o gairebé- que la unió era imprescindible per no dividir el país. I així ha passat el que ha passat: un PSC al servei del PSOE (37 anys de votacions al Congrés, fins i tot contra els interessos de Catalunya) i la dreta quasi sempre governant el país.
No pot sorprendre, doncs, que, malgrat els esforços per enterrar el nacionalisme socialista, ara apareguin veus que volen tornar a l'origen i trencar amb l'herència dels Triginer, Martín Toval, Cigarrán, Fuertes... I, sobretot, de Guerra. Perquè aquí cal una dreta nacionalista i un socialisme genuïnament català.
