Si fem cas del diagnòstic de Chris?topher Lasch, va ser a principis de la dècada dels vuitanta -i no abans- quan va començar l'anomenada "revolta de les elits". En aquells anys, encara cuejava la crisi del petroli i l'eix Tòquio-Bonn amenaçava amb desbancar la tradicional hegemonia econòmica dels Estats Units. Amb el teló de fons de la Guerra Freda i la por de la URSS, la derrota del Vietnam es respirava en l'ambient. Amèrica vivia un dels seus diaris brots de pessimisme, sense que el seu president Jimmy Carter aconseguís transmetre la imatge d'un líder vigorós i carismàtic. Havia arribat el temps dels polítics enèrgics capaços d'arti?cular un discurs alternatiu al de l'agressiu ós soviètic. Així van arribar Thatcher i Reagan. La primera es va presentar com una "dama de ferro", que no dubtava a enfrontar-se als sindicats o a recuperar la sobirania britànica de les Falkland. Reagan combinava la simbologia del western amb el futurisme tecnològic de la Guerra de les Galàxies.

La informació encara no circulava com un flux viral per Internet, però el credo desregularitzador va començar a adquirir trets dogmàtics. Es llegia Friedrich Hayek i Ayn Rand. Milton Friedman capitanejava l'Escola de Chicago. Alguns van parlar de "capitalisme popular"; altres veien necessari debilitar l'estat del benestar per donar pas al "turbocapitalisme". Després de la caiguda del mur de Berlín, una interpretació radical del liberalisme es va imposar: l'economia financera per damunt de la industrial, la globalització com a nou mantra del desenvolupament, l'endeutament com a palanca de creixement... El rigor fiscal s'aplicava a les polítiques de redistribució social més que a les grans infraestructures o al clientelisme interessat de les subvencions. Un relat maniqueu va anar agafant forma: la pobresa era la cara d'algun tipus de vici moral, d'actitud incívica, com recórrer a les ajudes socials per evitar l'esforç del treball diari. Els principals proveïdors de serveis públics -elèctriques, telefòniques, companyies d'aigua o de gas- es van privatitzar i les diferències patrimonials van començar a magnificar-se. Res d'això va ser lineal, emmascarat com estava pel flux sense restriccions del crèdit i per les bondats de la internacionalització. Determinats canvis resultaven imparables -els efectes de la demografia o de la tecnologia, per exemple-, mentre que altres provenien d'una lectura ideològica esbiaixada. Quan la megabombolla va esclatar, el luxós vestit de l'emperador es va desfer per art de màgia. Malgrat això, les grans tendències van resultar més evidents, cosa que va servir per intensificar la preocupació. Ja ningú posa en dubte que la polarització social ha arribat per quedar-se.

Un bon exemple seria l'educació. Durant anys, l'escola pública va funcionar com una indiscutible eina d'equitat. La universitat s'obria a una nova generació d'espanyols que aspiraven a consolidar una classe mitjana europea. La inserció laboral resultava relativament senzilla, així com el desenvolupament d'una respectable carrera professional. La crisi, no obstant això, ha mostrat les autèntiques costures del model. L'economia ja no pot absorbir els llicenciats, sinó que els repel·leix amb sous mileuristes -en el millor dels casos- i amb altes taxes de desocupació. El següent pas va consistir a universalitzar la titulació de grau per convertir en elitistes -i molt costosos- els postgraus de qualitat. D'aquesta manera, s'afermen els processos de reproducció de la classe social. Cínicament, les oportunitats es concentren.

La polarització social s'estén com una taca d'oli davant l'aquiescència dels partits polítics. Les retallades deterioren la sanitat pública i amplien les insuportables llistes d'espera. Els plans de pensions -a més d'un negoci lucratiu per als bancs- busquen complementar jubilacions decreixents amb unes rendes privades que només aconsegueixen reunir els més acabalats. L'accés a les hipoteques es converteix en el privilegi d'uns pocs. L'economista francès Thomas Piketty en el seu assaig Capital in the 21th century -el llibre del qual tothom parla- adverteix de l'enorme concentració de diners en unes poques mans. Els salaris a la baixa apunten que serà l'acumulació de patrimoni l'autèntic catalitzador de la riquesa, la marca distintiva de classe. No és un fet estrany. L'estabilitat -aquesta gran promesa de la segona meitat del segle XX- ha passat a millor vida. Queda per veure quines seran les conseqüències de tots aquests canvis.