Aquells que esperen un diàleg sincer entre l'Estat i la Generalitat són uns il·lusos o uns hipòcrites. Està cantat que la distensió entre els constitucionalistes i els independentistes no anirà més enllà d'una encaixada de mans, un somriure de circumstàncies, un discurs protocol·lari de bones intencions i uns equívocs contactes bilaterals diferits en el temps.
Tot i això, hi ha prestigiosos politicòlegs obstinats a emfatitzar que s'ha d'aprofitar l'ocasió si es vol redreçar el «conflicte». Vaja! Uns que confonen desig i realitat!
De fet, s'equivoquen de mig a mig si no s'adonen que el president Torra va a Madrid a escenificar una visita del rancor.
En efecte, el viatge ha estat precedit per actituds de menyspreu envers les institucions de l'Estat, per les postures arrogants d'un governant que oblida la meitat dels catalans i per les declaracions incendiàries sobre la continuïtat del moviment secessionista. Tant és així que es vanta de portar sota el braç el referèndum il·legal de l'1 d'octubre i la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre per demanar el dret a l'autodeterminació. Estranya carta de presentació si es vol un diàleg «sense condicions».
També és una bajanada al·legar que es pot parlar de tot (també del sexe dels àngels?) amb un interlocutor que tragina una escopeta carregada de ressentiments i una cartutxera que acumula un memorial de greuges. Després de la reunió, sant tornem-hi, que no estat res!
Qualsevol intent d'apaivagar les reivindicacions independentistes està condemnat al fracàs. El seu únic objectiu és marxar d'Espanya.
L'ideari dels secessionistes és conquerir el poder a través de «la desobediència civil» i «la insurrecció pacífica», mitjançant la manipulació de les emocions amb una apel·lació obsessiva a la identitat del poble català.
Si aquesta premissa és evident en els partits del centredreta nacionalista també ho és per a l'anomenada esquerra independentista. Malgrat la xerrameca sobre la unió entre la lluita de transformació social i d'emancipació nacional, la seva estratègia passa per la col·laboració de classes «nacional i popular».
Dit això, què ha de fer l'esquerra alternativa? Per combatre el populisme i el nacionalisme, ha de reafirmar principis bàsics com:
1) en una societat dividida en classes socials, no existeix la «nació» com a entitat sociopolítica homogènia, sinó classes socials amb interessos antagònics.
2) els treballadors catalans pateixen la mateixa explotació econòmica que la resta dels espanyols perquè els empresaris catalans no tenen un pedigrí diferent.
3) defensar el projecte independentista és fer el joc als interessos de les classes dominants.
Per combatre el rancor, no val a badar!
