Ales acaballes del passat mes de maig, la regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, Núria Pi, va anunciar a bombo i plateret que s’estava treballant perquè l’any vinent ja es pogués disposar d’un cens actualitzat de les persones sense sostre que hi ha a la ciutat. Una mesura que l’edil va considerar «molt necessària», atès que el darrer cens de què es disposa és del 2016 i, per tant, el nombre de 242 persones que allí hi figuraven (dels quals una seixantena constava que dormien el carrer), podria no ser massa fiable.

Amb la pandèmia es va habilitar el Palau Firal com a alberg provisional, però mig passada aquesta, el recinte de la Devesa s’ha buidat de llits i s’ha omplert de boxes de vacunació amb un servei admirable d’eficàcia i rapidesa. Però és evident que aquell equipament haurà de retornar aviat a la normalitat perduda i, per altra banda, el centre social La Sopa del carrer Clavería no només ja no té capacitat per acollir nous rodamons, sinó que massa sovint els estadants provisionals que allí s’hi acullen són l’origen d’aldarulls que afecten el propi servei i, de retruc, un veïnatge que ha de suportar les conseqüències d’un problema latent i encara no resolt.

A ningú se li escapa que, efectivament, d’un temps ençà i encara més amb l’arribada del bon temps primaveral i estiuenc, han proliferat el nombre de persones que opten per fer vida al carrer i dormir al lloc que millor s’adapti a les seves necessitats, ja sigui l’interior d’una sucursal bancària, l’entrada d’una església o davant mateix la portalada de la Catedral de Girona, en el darrer replà de la magna escalinata construïda al segle XVII en temps del bisbe Miquel Pontich. Pot ser aquest un rodamon que haurà de figurar al futur cens o tal vegada podia ser una reencarnació de Josafat? Prudenci Bertrana el descrivia com a «un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’àliga, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos...».

La manta que el tapa no permet comprovar ni tan sols el sexe de la persona que dormita sota la flassada i, per tant, també es podria tractar de la Fineta, compungida després que el seu amant li llencés la maledicció: «Has contaminat la casa del Senyor; per ta culpa, les bagasses hi entren per satisfer sa famolenca luxúria i, com dins el bordell, s’hi barallen, llençant tota la porqueria que omple son cos envilit. Arrepenteix-te, demana perdó. Déu te mira».

Naturalment, de pobres i sense sostre sempre n’hi ha hagut i a tot arreu. Segons les ordenances municipals de 1786, a les persones d’entre 40 i 60 anys que no estiguessin malaltes «... que fuere hallado pidiendo limosna, o sin destino, se le dará el de las obras públicas por algunos meses hasta un año en castigo de su araganeria». Per la seva banda, la Junta de Beneficència dictaminava l’any 1862 que «sólo los pobres naturales del distrito tienen derecho al socorro» i, per tant, s’encomanava que les autoritats facilitessin el trànsit de les persones cap als seus respectius llocs d’origen. Els temps, sortosament, han canviat, però algunes de les qüestions que es dirimien abans segueixen essent un problema ben viu avui.

Més enllà de la necessària actualització del cens anunciada i amb la realitat d’un centre com La Sopa completament desbordat i amb un finançament insuficient per part de la Generalitat, caldria endegar des de l’Ajuntament una política encaminada a desplegar els diversos programes d’inserció i/o de prevenció que ja existeixen amb una voluntat compartida no només de visualitzar un problema existent sinó d’aportar, dins l’evident complexitat, possibles solucions de futur. Tal com estan les coses, amb problemes de convivència i actes incívics que malauradament es repeteixen massa sovint, el neguit de molts veïns està plenament justificat. Amb aquest panorama, mirar cap a un altre costat no és, o no hauria de ser, una opció.