S’ha inaugurat el Jardí de la Pau a l’espai exterior de la biblioteca Carles Rahola, a Girona. És una idea i promoció de l’associació Amics de la Unesco de Girona. La pau és d’aquells mots que no deixa indiferent, per les seves ressonàncies tan diverses, des dels desitjos eterns fins a les tristeses més fondes quan ella ens abandona.

Catalunya té l’honor d’haver sigut un dels orígens del moviment del pacifisme. Després de la II Guerra Mundial neix Pax Christi, obra de francesos i alemanys, any 1950, dintre un sector de catolicisme renovador que havia de guiar cap al Concili Ecumènic Vaticà II. Posar la pau al mapa és una idea que arrela bé a Barcelona entre els intel·lectuals i activistes que editaven El Ciervo. El moviment Pax Christi entra bé aquí i també al País Basc, sempre amb problemes governatius del Règim. S’organitzen Rutes de la Pau, participacions europees a llocs significatius, es fan debats, es conviu. Es fa Cultura de la Pau. Els noms dels líders són a la Història : Lanza del Vasto, Amics de l’Arca, cardenal Feltin, Llorenç i Joan Gomis, Frederic Roda; a Girona, Xavier Rocha, Damià Escuder, i d’altres. També a Girona, 1975, Justícia i Pau, amb Pere Thió, Mon Marquès, Damià Estela, entre uns quants. El 1976 Catalunya té la Marxa de la Llibertat, de Pax Christi, amb Arcadi Oliveras.

Dècades després cal certificar que els ideals són vius, immortals, és clar. I la Cultura de la Pau continua reclamant nous portadors de la torxa encesa. Ara el Jardí de la Pau i el seu plançó d’olivera necessiten pensaments, compromisos, estimacions i actuacions per la causa, més que paraules boniques que poden anar circulant. La pau és una d’aquelles paraules que queden ben perfilades en el poema Gravat al buit, de Isabel Oliva: «Paraules com ferides d’un amor perdut en la memòria, paraules com sorra que el mar esborra. Paraules com vidres clavats al seu silenci, la veu que sento quan tot calla.» És el mateix silenci que tracta un altre poeta, Josep M. Valverde, per poder escoltar les veus d’allò que desitgem: «Que aprenguem a estar a prop, a veure la pau i parlar i escoltar més baix, que sobra veu, ja sempre sobra veu.»

El Jardí de la Pau, amb el seu símbol de l’olivera, tan joves tots dos, ofereixen lloc de reflexió, trobada, com un punt de lectura d’un llibre que sempre s’ha de tenir a mà per anar llegint amb el cor obert. Tanmateix, el Jardí de la Pau, de Girona, per aquestes lectures ho troba molt ben disposat perquè al seu costat hi té la Biblioteca Carles Rahola : un nom il·lustre que en el seu temps havia sembrat pau, civisme i catalanitat a aquesta terra i que va ser afusellat per la força de tot el contrari d’aquests valors .

Tan fràgil, la pau, sempre, necessita més sentit de pelegrinatge i menys paraules repetides pels altaveus dels fòrums de tot el món. Aquest Jardí de la Pau, de Girona, continuarà amb successives plantacions d’altres espècies, fent companyia a la jove olivera d’avui. I mentrestant –tot assaborint aquell paisatge de futur– podríem entrar a la biblioteca i demanar aquell llibre esplèndid de Mariàngela Vilallonga, Els arbres, i obrir-lo pel capítol de «L’olivera». Él llibre es va publicar l’any 1986 i quan es va exhaurir, sempre més he esperat una nova edició, que no s’ha fet. Els nostres arbres són els mateixos i tots, tots, són portadors de pau. Haurien de sortir al jardí. Qui sap, també, si les 26 espècies que el llibre enalteix podrien ser el programa/guia per considerar l’honor de ser plantades, successivament, al Jardí de la Pau, ara estrenat a Girona.