Molt probablement el gironí que ha pronunciat més conferències a Girona sigui el molt recordat professor d’història i cronista de la ciutat, Enric Mirambell i Belloc. Coneixedor del passat i observador del present, tenia la disponibilitat de publicar la història del fet conferencial a Girona. En fem un breu resum .
A la Girona de principis del XIX només es donaven conferències a l’Institut d’Ensenyament i al Seminari diocesà. El 1872 es funda l’Associació Literària. Al segle XX es fa un gran pas: el 1913 neix Athenea, i el 1922 l’Ateneu, amb notables aportacions. Després de la Guerra Civil espanyola varen venir uns anys molt interessants en quantitat i qualitat de conferències, tot i que les circumstàncies podien ser adverses, segons el caprici del censor. Per exemple, el 1952 s’anuncia una conferència de Miquel Melendres, al cine Moderno, però els organitzadors són avisats de que han de presentar el text de la conferència escrita en castellà 15 dies abans; Miquel Melendres era un reconegut poeta en català, i heus aquí la «sospita» de la censura, tot i que es tracta d’un senyor canonge de Tarragona. Un altre cas representatiu de l’època és el de la conferència que havia de donar el Dr. Pompeu Pascual i Carbó, quan ja havia tornat de l’exili polític; el Dr. Pascual, a més de pediatre, era gran estudiós de la Guerra de la Independència a Girona i va ser convidat a donar-ne una conferència en el mateix terreny, al castell de Montjuïc de Girona, amb explicació itinerant; doncs bé, unes setmanes abans del dia anunciat un comunicat governatiu suspèn la celebració de la conferència «ante la inclemencia del tiempo atmosférico».
Les conferències varen ocupar un bon lloc en l’avenç cultural. Al carrer d’Albereda hi havia tres sales: el GEiEG, les Congregacions Marianes, i a partir del 1946 El Cercle Artístic. El Teatre Municipal acollia grans esdeveniments. Es comptava amb Casa Carles o sala del túnel, la Cambra de la Propietat, Unió Excursionista de Catalunya, la sala del Hogar del Productor (CNS) a la Gran Via, i d’altres, fins i tot hi havia una sala al segon pis del Centre Cultural, del carrer de la Força. Havien vingut a Girona conferenciants de gran pesonalitat com ara Vicens Vives, Josep Pla, Marta Mata, Morales Oliver, Josep M. Gironella, Lluís Pericot, entre molts. El 1951 es va inaugurar la Biblioteca Pública, amb una emblemàtica Sala de Pergamins, com una llavor de la Casa de Cultura, inaugurada el 1966, institucions destinades a una fecunda presència en tot l’àmbit cultural.
Historiadors i sociòlegs bé podrien donar-nos el goig de llegir la crònica completa d’aquell creixement cultural de Girona, que resultaria estimulant .
Dècades després d’aquells anys de Girona (que en altres aspectes es deia i es veia somorta), avui tenim continuïtat i superació, estima de l’herència i nova edificació, en quantitat i qualitat, que aquest és l’estil del creixement propi de tota cultura presencial.
Valgui també un homenatge d’agraïment a totes les entitats que continuen omplint calendaris d’activitat, pensen temàtiques, saben convidar conferenciants de veu càlida, presenten novetats de llibres, s’afanyen a reservar auditoris i ho relliguen tot amb traça i oportunitat. La realitat de les conferències presencials és insubstituïble: no hi valen ginys informàtics. Va haver-hi un eclipsi per l’aturada de la pandèmia i les seves restriccions. Però l’esperança ja reneix i obre les portes a la trobada càlida, de proximitat, amb trobades personals a l’àgora, la relació social que genera comunicació i creixement cultural, fent que Girona es pugui dir ciutat de conferències.
