Jugar a marejar la perdiu

L’any 2010, amb el cadàver de la candidatura de Madrid calent i la crisi econòmica a sobre, Jordi Hereu va anunciar que volia «reviure el somni olímpic» convertint Barcelona en la primera amfitriona d’uns Jocs d’estiu i d’hivern. «No ens llencem davant d’un impossible, sinó d’un magnífic possible», deia, assegurant que no buscava un gran esdeveniment «per fer salts en el pla estructural i econòmic» perquè Barcelona ja tenia grans projectes en marxa, com l’estació de la Sagrera. L’hemeroteca és un jutge duríssim. La cita a la qual volia aspirar era la del 2022 i ni hi ha la Sagrera acabada ni neu als Pirineus.

El projecte pel 2030 neix tan coix com aquell: fet des del despatx i amb la intenció de consultar sols una part de les comarques implicades; amb un dèficit d’infraestructures que fa que es parli d’enviar proves a Sarajevo i la incompatibilitat, més que evident, amb la crisi climàtica. Els punts a favor de l’opció olímpica són la promesa de generar noves oportunitats a la zona, recorrent altre cop al turisme, i de millorar-hi les comunicacions, com si la població pirinenca només tingués dret a una xarxa de transports digna per la gràcia del COI.

Sense neu i d’esquena al territori, parlem d’un projecte realista per acollir uns Jocs Olímpics o, com deia Hereu, d’un «impossible» que només vol marejar la perdiu?