Les ciutats actuals són les pubilles que han heretat aquell saber fer dels antics. No tot eren guerres a l’antiguitat, aquelles que els estudiants sempre s’han hagut d’aprendre. A la Grècia antigua varen crear el concepte de polis i a Roma el d¡urbs. És un goig llegir aquests conceptes fonamentals a La Mediterània i els bàrbars del nord, llibre imprescindible de Lluís Racionero.
Les nostres ciutats són resultat, pòsit, de llarga sedimentació que dona forma a una manera de portar bé la convivència. La vida ciutadana ha continuat sempre aquell desig que es proposaven els vells clàssics: «fer més gentil la vida al món». Cada generació toca i retoca allò que ha heretat de l’anterior, aquesta és l’essència del progrés, tot un seguit d’encerts i desencerts, que la ciutadania aplaudeix o censura. En tot cas, la vida continua.
A Girona és molt interessant la col·lecció de noms de carrers dedicats a un passat ciutadà ple de treball ben perfilat, com Argenteria, Ballesteries, Ferreries, Canaders, Olles, Peixateries i d’altres, tot un aplec de treball específic i divers, comerç i artesania. Quan el comerç va crear el concepte de gremi va arribar a una majoria d’edat, i –a més– amb un nervi molt català, característic. Hi ha una fita històrica molt significativa i és que el Govern d’Espanya, l’any 1834, va ordenar suprimir els gremis perquè ja eren una presència de poder, els gremis eren una garantia de drets econòmics, una responsabilitat sobre la formació d’aprenents i una protecció social; aquesta suma de forces era massa respectable i per això va venir aquella supressió.
No es pot penjar la vida-vida d’una ciutat, és a dir la presència amable de visitants, l’alegria que neix del comerç, l’anar i venir de les mil curiositats, aquella vital humanitat que es crea a l’àgora, la plaça, tot això no es pot susbstituir per unes cridaneres convocatòries de festivals massius i eixordadors.
El botiguerisme és essencial a una ciutat mediterrània. Quan Santiago Rusiñol dibuixa magistralment la figura del «senyor Esteve» els botiguers autèntics s’hi reconeixen i el país en fa un document d’identitat. Es crea una consciència. A Girona tenim una aportació històrica a la bona memòria: les festes de carrer dels anys 40 eren possibles gràcies a l’esperit organitzador dels comerciants juntament amb el bon veïnatge de cada carrer, que posen una pinzellada blanca a la pesarosa etiqueta de «Girona grisa i negra»; va ser llavors quan la sardana va sortir de l’armari polític, amb abundants audicions a tots el barris, fent que l’autoritat governativa ja hi posés pell morta. Gran recordança, sobretot pensant que les associacions eren prohibides. Per exemple, va ser inoblidable l’homenatge a Vicenç Bou que es va fer a la Festa de l’Argenteria, a l’agost de 1946, amb nou sardanes de l’autor, que hi era present. Aquella vibració va fer història, a Girona i al sardanisme.
Actualment les botigues de Girona, un dels motors i al·licients del creixement, han rebut l’impacte greu de les conseqüències de la pandèmia. Per exemple, al sector de la Rambla de la Llibertat i carrer de l’Argenteria –un nucli ben representatiu– es varen tancar 23 establiments. La ciutat i el comerç requereixen una molt especial atenció. Gent interessada, tant protagonista com observadora, opina que pot fer falta una profunda consulta que podria reunir Ajuntament, Cambra de Comerç i càtedra corresponent de la Universitat de Girona, per escoltar el clam i el pàlpit de les associacions de comerciants. El comerç d’aquesta ciutat, entre història i futur, s’ho mereix tot.
