Divendres 1 de juliol de 2022. Josep Cuní fa el seu últim programa radiofònic a la SER. És la seva retirada (teòrica) després de 50 anys de vida professional com a periodista i comunicador, un molt bon comunicador. Té l’amabilitat de voler que sigui un dels seus quatre membres del seu últim club de tertúlia. Tot un honor. A l’estudi es respira transcendència i felicitat. La «màquina» Cuní està més afilada que mai, sap el que suposa el dia per ell.
Des del dia abans m’han comunicat que hi ha una entrevista sorpresa però que s’ha de mantenir en secret: Jordi Pujol concedeix la seva primera entrevista des del seu comunicat del 24 de juliol de 2008 on reconeixia un compte no declarat de la família a Andorra. Pujol entra a l’estudi quan estic parlant precisament per fer unes paraules sentides d’agraïment de Cuní. Com que el conductor del programa s’aixeca a saludar-lo, em quedo amb la paraula i el que havia de ser un minut radiofònic es converteixen en varis minuts. Vaig parlant dient coses sentides. Cuní es reincorpora i m’agraeix les paraules (que no ha escoltat). Anuncia la primícia i dona pas a la publicitat. Pujol ha vingut mudat i amb el sentit transcendent de saber que trenca el silenci després de quasi vuit anys (menys uns dies). Em saluda pel cognom, com fa en públic i quan exerceix el personatge. Tres dels quatre membres del club de tertúlia ens quedem (una exdiputada de Podem, un catedràtic independentista i servidor. El quart, curiosament un exdiputat de CiU, no es pot quedar o té altres prioritats). Cuní i Pujol no sempre s’han portat bé. Com correspon en una relació sana i respectuosa entre periodista i polític. Comencen una mitja hora d’entrevista molt especial. Cuní ho fa molt bé i sap crear el clima perquè l’entrevistat es vagi obrint. També és cert que l’entrevistat sap perfectament el que vol dir i el que no. I diu moltes coses pels que saben llegir i escriure. Pels que saben entendre de silencis i de frases sintètiques. Comença amb una reflexions en profunditat sobre política internacional (Rússia i Ucraïna i la guerra freda d’abans i els nous blocs que poden venir). Val la pena escoltar l’entrevista, lògicament es troba fàcilment a la xarxa.
Diu dues coses en la mitja hora que per mi són els dos titulars: que ell és un nacionalista, no un independentista, i que la seva acció política va ser no independentista i d’implicació en profunditat a la política espanyola. També ve a dir amb una referència històrica que els catalans sempre serem una minoria en el conjunt espanyol i que per tant s’ha d’actuar amb especial audàcia per preservar el que són les nostres formes de vida i la nostra identitat (dinàmica). Cuní li pregunta si els seus governs havien creat les condicions prèvies pel moment independentista viscut. Diu que no i enfila alguna drecera cap a una altra banda. Pujol també li diu que «posaria la mà per la majoria de la seva família». Diu molt dient poc.
Respon sense fer sang de la informació que es va coneixent de determinats comandaments rancis de la policia patriòtica. No fa sang perquè sap que tot rodarà (ara especialment a Andorra) i que per alguna cosa encara no hi ha dia fixat pel judici. Resistència, «esperança i dolor» perquè sinó «em moriria». Lliurant la seva batalla per restituir fins on sigui possible el seu honor i deixant que la resta ho jutgin els ciutadans (els que tinguem memòria viva d’ell com a actor polític). Diu que encara pot viure uns cinc o sis anys més, ho diu als 92 anys. Diu que és una mica fatigant viure a aquestes edats però se li nota que els vol viure per intentar que s’aclareixi el seu tram final. S’acaba l’entrevista i l’amic Javier Ortega Figueiral que està a la sala de control em diu que l’equip de Cuní ha explotat en un aplaudiment al final de l’entrevista. No pas per passió cap a l’entrevistat sinó per la molt bona entrevista feta. Quan el Javier entra a saludar em diu que RAC1 ha suspès la seva programació per connectar en directe amb el programa. No sé si és un buit legal, si hi ha drets de producció o com definir-ho però és excepcional veure com una ràdio connecta amb la programació en directe d’una altra ràdio. Interès informatiu i homenatge, potser, a entrevistador i entrevistat.
És inevitable parlar, amb en Jaume Serra i en Ramon Iglesias, de la política i el periodisme d’abans i el d’ara. Segurament ens poden dir nostàlgics i melancòlics. Segur que avui hi ha nous codis per fer política i periodisme diferents dels dos protagonistes de l’entrevista. Només cal demanar que amb els criteris d’avui, la política i el periodisme tinguin també el nivell de qualitat dels temps dels clàssics Cuní i Pujol. Per cert, conec i tracto als dos, i estic convençut que els dos continuaran reflexionant, fent pensament i acció fins a l’últim dia.
OTAN.- Emmanuel Macron va dir no fa ni tres anys que l’OTAN estava en mort cerebral. Avui torna a estar en plena forma. El motiu és clar: les aliances militars es vivifiquen quan tenen un enemic clar i definit.
Putin, amb la invasió d’Ucraïna, l’ha ressuscitat d’entre els morts, si mai hi va ser. Va néixer per contenir la Unió Soviètica. Ara es tracta de contenir la Xina i una autocràcia com la Rússia de Putin.
De la cimera de Madrid en podem esperar un nou concepte estratègic: la defensa de la integritat territorial dels països membres. Pensada com un missatge a Putin davant la invasió d’Ucraïna i per evitar que s’atreveixi amb països membres, la veritat és que a España li serveix per defensar Ceuta i Melilla, que queden fora de l’article 5 de defensa mútua entre Estats.
I fent memòria: si aquesta setmana se celebra una cimera de l’OTAN a Madrid és perquè fa quaranta anys el govern de Leopoldo Calvo Sotelo va impulsar una entrada ràpida amb l’oposició dels partits d’esquerres i havent superat l’etapa d’un Adolfo Suárez que va festejar amb el moviment dels països no alineats. Avui dia ningú qüestiona la permanència a l’OTAN, ni el soci minoritari del Govern, Unides Podem, que en el seu programa electoral de 2015 en proposava la sortida.
