La notícia de la dimissió de Boris Johnson com a primer ministre britànic, un fet inevitable quan una majoria de diputats conservadors assumiren que el seu escó estava en perill a les properes eleccions, em va portar a tenir connectades tot el dia les televisions d’aquell país. Pel que s’ha sabut de les seves darreres hores abans de l’anunci oficial, sembla que la seva resistència a dimitir es va esquinçar quan la seva dona li va dir abans d’anar a dormir: «Noi, anem fent la maleta que això s’ha acabat». Ja al matí, Johnson explicava, sense renunciar a la seva ironia, als seus col·laboradors que no volia ser com Hiroo Onoda, aquell militar japonès que va restar 29 anys a una illa filipina fins que un superior li va anar a comunicar que ja feia temps que havia acabat la Segona Guerra Mundial.
De la jornada televisiva britànica em va cridar l’atenció que un periodista, que havia compartit amb el polític els mateixos anys de corresponsal de premsa a Brussel·les, l’anomenés Boris Johnson & Johnson, com la multinacional cosmètica i farmacèutica nord-americana, ara dirigida mundialment pel valencià Joaquín Duato, germà de l’actriu protagonista de la sèrie Cuéntame, Ana Duato i cosí germà del coreògraf Nacho Duato. En fi, l’argument per emprar aquest doble cognom era que no hi havia un sol Boris Johnson sinó diferents personalitats i opinions que sense cap escrúpol anava adoptant segons li convenia. Posava com a exemple de la seva llegendària manca de rigor quan, davant de l’anunci d’una directiva europea regulant els preservatius, va escriure una columna denunciant que, en realitat, volien imposar una única mida. Fet que, segons ell, perjudicaria les elevades expectatives britàniques al respecte.
Però, el que més en va cridar l’atenció és que una sintonia molt familiar aparegués com a fons al llarg de tot el dia, un cop darrere l’altre, a les connexions que els periodistes de la BBC o SKY feien des del carrer prop del 10 de Downing Street o de Westminster, el parlament britànic. Aquesta sintonia, amb un saxo com a principal instrument solista, era la del programa televisiu de gags de l’humorista Benny Hill, molt popular a tot el món, també aquí. La música, de nom Yaket Yak, s’adaptava molt bé a l’accelerament de la velocitat de les imatges que donava el realitzador als seus sketchs per accentuar de forma grotesca les situacions que provocaven les seves bretolades o bajanades, sempre amb alguna connotació d’obsessió sexual que avui seria impossible d’emetre. Benny Hill, en els darrers anys de la seva vida, venia algunes vegades a Madrid a gravar algunes col·laboracions per Tele5. Un cop el vàrem trobar a Lucio i havent sopat va creuar el restaurant a tota pastilla imitant els moviments flamencs, suposo que torrat com un grill.
En realitat era una venjança. Des de fa temps, a internet circulen vídeos que recullen els moments públics més absurds de Boris Johnson, que no desmereixen els de Benny Hill. N’hi ha un, al costat del príncep Carles, on no sap com mantenir obert un paraigua. Sempre amb la sintonia del programa de Benny Hill de fons. La venjança venia de l’actor Hugh Grant, liberal demòcrata i un dels grans opositors al Brexit defensat per Johnson. Va fer prometre a un popular activista europeista, Steve Bray, que sempre està al carrer mirant que l’agafin les càmeres de TV, que quan plegués Johnson es venjarien «colant» la sintonia a totes les connexions possibles amb uns altaveus.
Però, vaja, el que encara em restava aquell dia era una trucada d’un amic de Palafrugell (que no és l’habitual Joan Cortey, proper protagonista d’un article a l’agost) on un cop més m’insistia que Boris Johnson havia estat, quan era jove, uns dies de vacances a Tamariu. No he trobat cap altra font o prova que ho confirmi. Bé, alguna pista gràfica indirecta hi ha, però caldria seguir-ne el rastre. És una foto molt coneguda. Deu estudiants d’Oxford vestits de gala, com feien als anys 30 els components de l’elitista club d’estudiants Bullington, famosos pels excessos i desperfectes a les seves festes, religiosament pagats l’endemà per un comptable. A la foto s’hi veuen dos futurs primers ministres: Boris Johnson i David Cameron, així com un dels fills del propietari de La Musclera (fantàstica finca de Tamariu construïda i urbanitzada pel coronel Woevodsky de Cap Roig i encarregada per un avantpassat, lord Islington, governador de Nova Zelanda), el baró Anthony David Grigg. Amb ell vaig tenir moltes converses, ja que passava llargues temporades a la finca en un temps on ningú sabia encara qui era Boris Johnson. I si la connexió Tamariu ve per aquí?
