Per a uns Jordi Pujol és el millor polític que ha tingut mai Catalunya. Per als altres és un entabanador que, embolicant-se amb la senyera, va dirigir el país com si fos el seu negoci familiar. Amb dona i fills arrasant amb tot el que podien. O blanc o negre. Pujol pare de la pàtria contra Pujol patriarca d’un clan corrupte. Els matisos no són benvinguts en el món dels hooligans convençuts.
Aquest dilluns, l’expresident de la Generalitat de Catalunya va patir un ictus que, recordant que ja té noranta-dos anys, va fer que qui més qui menys pensés que ja era el seu final. Un traspàs que, quan arribi de veritat, marcarà el tret de sortida de la resolució d’una de les preguntes que, des de sempre, més ha preocupat al mateix Jordi Pujol. Què s’escriurà en els llibres d’història sobre qui va ser president de Catalunya entre els anys 1980 i 2003?
El pas del temps i la mirada aèria, que abandona el detall per centrar-se els canvis, pot jugar a favor de Pujol. Un llibre d’història no és un article de diari i, per tant, és possible que qui vulgui escriure sobre la Catalunya del final del segle XX parli més de la tensió entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall, del desenvolupament de l’autogovern, dels anys de creixement econòmics i del paper del nacionalisme català en la governabilitat dels diferents executius de Madrid. Més que no pas dels tripijocs dels fills de l’expresident o de la presumpta deixa de l’avi Florenci. En aquest cas, els escàndols acabarien quedant en una mena d’angles morts. Existirien, però no ocuparien moltes pàgines dels llibres d’història.
Però, de llibres d’història, com d’historiadors, biògrafs i escrivents a sou, n’hi ha de tota mena. I tan legítim és escriure el relat d’uns anys mirant a vista d’ocell els canvis que va experimentar Catalunya, com analitzar-ho entrant al detall en els resultats per a la gent de la concepció del país que tenia Jordi Pujol. És a dir una Catalunya catalanista (que no independentista), conservadora i de matriu catòlica. O, també, furgant en els casos de corrupció amb l’epíleg final de la seva pròpia confessió dels diners no declarats a Andorra i la imatge del seu primogènit parlant de cotxes en aquella recordada compareixença al Parlament.
