Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xuclà

La colonització malgirbada de Guinea Equatorial

La independència de Guinea Equatorial va ser tardana si prenem en consideració la dada de les independències dels seus països veïns. Alhora, el procés de colonització també va ser diferent, comparativament. L’inici del control espanyol sobre els territoris que posteriorment es denominarien Guinea Equatorial es va produir per un atzar de la història, com tants altres expliquen l’origen i esdevenir múltiples fets històrics. A l’època del regnat de Carles III es va posar atenció a la possibilitat d’aconseguir el control d’alguna part del Golf de Guinea per poder obtenir esclaus de manera més fàcil que els que provenien d’Amèrica. Per això es van entaular converses amb Portugal que ja en aquells temps controlava possessions importants a la zona africana del Golf de Guinea. Les converses sobre aquest assumpte es van interrompre quan el virrei espanyol de Riu de la Plata, Pedro de Cevallos, va fer ocupar l’illa de Santa Caterina i la ciutat de Colònia de Sacramento (Uruguai), ambdues places de possessió portuguesa.

La diplomàcia espanyola va aprofitar l’ocasió per plantejar al Govern portuguès la concessió d’uns territoris africans a canvi de la devolució de les dues places ocupades. La proposta va culminar de forma reeixida per a les pretensions espanyoles i es va plasmar al Tractat hispanolusità de Sant Ildefons, signat entre el comte de Floridablanca i Souza Coutinho, ambaixador portuguès a Madrid, l’1 d’octubre de 1777. S’hi va acordar la concessió a Espanya de les illes de Fernando Poo i Annobón, al golf de Guinea. Les dues possessions insulars es van ampliar sis mesos després amb el Tractat del Pardo, de 11 de març de 1778, quan es va sumar la cessió dels territoris de la costa guineana entre els rius Níger i Ogooué. Una missió espanyola va intentar controlar el 1778 els territoris concedits pels dos tractats hispanolusos. La missió va ser un fracàs i els efectius espanyols van ser repel·lits per les comunitats indígenes i posteriorment la tripulació es va amotinar. Espanya no va tornar a intentar el control efectiu dels territoris del Golf de Guinea fins a 1843, quan l’expedició capitanejada pel marí Juan José de Lerena va aconseguir expulsar els britànics instal·lats des de 1826 i va aconseguir la colonització parcial dels territoris, els habitants dels quals van demanar incorporar-se a la Corona Espanyola.

El primer Governador General es va instal·lar a l’illa el 1858 i es va iniciar la colonització de la part continental. A la Conferència de Berlín de 1884, la delegació francesa va reclamar els territoris espanyols al Golf de Guinea sota l’argument que no havien estat colonitzats durant dècades des dels tractats de cessió de 1777 i 1778. La disputa es va prolongar fins al Tractat de París de 1900 on van acabar per fixar-se els límits dels territoris espanyols al Sàhara Occidental i Guinea Equatorial. La disputa entre Espanya i França per les pretensions sobre els territoris del Golf de Guinea van acabar conformant part d’un acord integral en què el reconeixement del control espanyol sobre Guinea Equatorial va ser una variable en el repartiment dels territoris dels protectorats francès i espanyol a l’Àfrica nord-occidental.

Els territoris de Guinea Equatorial es van mantenir fidels a la II República espanyola fins que el novembre de 1936 les tropes revoltades van prendre el control i van capturar i van enviar els representants governamentals del Govern de la República a les Illes Canàries.

Per llei de 30 de desembre de 1944, el règim franquista va concedir l’emancipació als indígenes guineoequatorials que reunissin la condició d’«esposa legítima i fills subjectes a la pàtria potestat» amb els mateixos drets que els ciutadans de la metròpoli i va concedir una «emancipació limitada» a la resta de la població indígena. Es tractava d’un procés d’assimilació a la «civilització cristiana» en què els caps de les tribus havien de ser escollits «entre els indígenes de moral més ferma». Sens dubte, el règim d’emancipació parcial dels ciutadans indígenes espanyols a Guinea Equatorial així com els comportaments al marge dels valors i els principis de la metròpoli ben entrat el segle XX ha estat objecte d’estudi i crítica. Un doble raser en el tracte dels ciutadans dels territoris espanyols entrat el segle XX assimilava el model de colonització espanyol en procedir del colonialisme italià i suposava l’antítesi del sistema colonial britànic.

Els primers moviments de protesta contra el tracte colonial de la metròpoli van sorgir cap al 1947, promoguts pels mestres nadius. El 1950 els grups incipients de protesta van organitzar la plataforma Creuada d’Alliberament. Els seus líders van ser perseguits i alguns es van exiliar. El 1955 els líders de la revolta, a recer dels moviments d’emancipació camerunesos i gabonesos, van fer arribar a les Nacions Unides un primer memoràndum de denúncia. El 1959 van néixer els dos primers partits polítics promotors de l’emancipació del poble guineoequatorià. El mateix any 1959 s’instituïa el sistema provincial i al pla teòric s’assimilava a l’administració i al sistema judicial, així com a les lleis laborals i financeres de la metròpoli. A la pràctica, es van mantenir moltes formes de control de l’època colonial.

El Camerun va accedir a la seva independència l’1 de gener de 1960 mentre que Gabon ho va fer el 17 d’agost del mateix any. La independència dels dos països veïns va estimular el nacionalisme a Guinea Equatorial. La tardor del 1962 el Camerun i el Gabon van plantejar el cas de la seva veïna Guinea Equatorial davant les Nacions Unides. L’agost del 1963 el ministre Fernando María Castiella va aconseguir que el Govern aprovés un règim d’autonomia per a Guinea Equatorial. El règim d’autonomia, aprovat en referèndum, va entrar en vigor el juliol del 1964. L’autonomia no va ser plantejada pel Govern espanyol com a estadi d’un pla d’aplicació de les resolucions de les Nacions Unides orientades a la descolonització. L’autonomia no va servir per preparar la independència, els sectors més reaccionaris del Govern, liderats per Carrero Blanco, s’hi oposaven. Com va arribar la descolonització ho veurem la propera setmana.

Compartir l'article

stats