Per al gran públic, la Crisi dels Míssils va començar amb l’al·locució televisiva del president Kennedy el 22 d’octubre de 1962 denunciant que els soviètics havien instal·lat míssils nuclears a l’illa de Cuba –a 90 milles dels EUA–, i es va allargar tretze dies, el títol de l’excel·lent pel·lícula de Roger Donaldson, l’estrena de la qual a l’Havana va comptar amb la presència del protagonista Kevin Costner i el mateix Fidel Castro. S’ha escrit que va ser «el moment més perillós de tota la Història humana», però hi ha qui pensa que la situació actual –ja batejada per alguns com a Segona Guerra Freda– pot arribar a ésser pitjor, tot i que encara som lluny dels nivells d’alerta nuclear de 1962.
El Rellotge de l’Apocalipsi es troba des de gener de 2020 a tot just 100 segons de la mitjanit –el punt simbòlic de la destrucció nuclear del qual mai havia estat tan a prop–. Des de fa temps, el Butlletí de Científics Atòmics que administra el rellotge, adverteix que «l’escenari més probable per a la utilització d’armes nuclears passa per una escalada descontrolada d’un conflicte convencional. I que la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i les amenaces del president Putin d’utilitzar les armes nuclears ha fet realitat aquest malson».
Després de la Crisi dels Míssils, sobre la base de la doctrina de la destrucció mútua assegurada (MAD), i d’eines com els tractats de prohibició d’assajos nuclears –el primer signat gens casualment un any després de la crisi–, el de No Proliferació Nuclear, i els de reducció de l’arsenal entre d’altres, l’arma nuclear va acabar esdevenint una arma política de facto, basada en la dissuasió, i, per tant, pensada per no haver de ser emprada mai. Una tesi relativament reconfortant, que va permetre bastir una mena de «pau armada» que malauradament, fa temps que es va esvair.
Serhii Plokhy en el seu recent llibre Nuclear Folly: a new History of the Cuban Missile Crisis, farcit de revelacions a partir d’arxius soviètics desclassificats, apunta que, en un moment on encara no hi havia telèfon vermell, la barreja d’informació falsa, interpretacions errades i malentesos va estar a punt de provocar que s’obrissin les portes de l’Infern.
A la pel·lícula-documental La boira de la guerra, McNamara, secretari del Pentàgon l’any 1962, parla d’un possible holocaust nuclear desfermat per «errors humans». Michael Dobbs autor d’un dels millors llibres sobre aquell episodi –One Minute to Midnight– en un recent article al Washington Post emfatitza el risc de l’errada humana en una crisi com aquesta, i recorda els diferents moments en què això va passar fa seixanta anys. El més dramàtic de tots va ser, potser, quan, sense coneixement de Khrusxov, els soviètics varen tombar l’avió espia nord-americà U2.
Malgrat els canvis radicals en matèria de comunicacions –l’any 1962 calien dotze hores per transmetre un missatge codificat de Washington a Moscou–, que, si volen, permeten a Biden i Putin comunicar-se a l’instant, Dobbs pensa que el risc d’aquesta mena d’episodis persisteix.
Certament, ara hi ha tot un estol de tractats antinuclears. Inclòs el més aviat simbòlic de prohibició de les armes atòmiques. Tot i que semblen servir de poc, atès l’enorme arsenal nuclear actual, que converteix en una joguina la bomba d’Hiroshima.
Aquesta sí que és una diferència important entre els dos escenaris que, a més, comporta un risc addicional: la proliferació nuclear, i el perill que altres estats desenvolupin armament atòmic.
Un altre paral·lelisme rellevant té a veure amb el valor geoestratègic de Cuba i Ucraïna, totes dues a tocar de la frontera dels EUA i Rússia respectivament. Aleshores, com ara, hi ha un joc de poder entre grans potències, i la centenària lògica geopolítica del Big Game per bastir esferes d’influència exclusives. Zelenski, com Fidel Castro l’any 1962, invoca el dret sobirà a aliar-se amb qui vulgui. Un acudit de mal gust a ulls de Moscou, com ho va ser per a Washington el 1962. El periodista Rafael Poch ha escrit que, en aquesta crisi, «geogràficament, Ucraïna hi juga el paper de Cuba l’any 1962».
També ara, com el 1962, el Consell de Seguretat de l’ONU ha quedat paralitzat. Un episodi que dispara el descrèdit d’un organisme que no es cansa de demostrar la seva inquietant incapacitat per a canviar.
La confosa voladura dels gasoductes Nord Stream; l’annexió de territoris ucraïnesos per part de Moscou; i les amenaces de fer servir armes nuclears per a defensar-los representen un nou pas en l’escalada, que s’ha vist agreujada per l’anunci de l’«annexió» per part de Rússia de la central nuclear de Zaporojie. Val més no pensar en què pot passar si acaba sent un illot nuclear rus al bell mig del territori recuperat per Ucraïna.
Mesos abans de morir, Kennedy va dir que «pel damunt de tot, els poders nuclears han d’evitar les confrontacions que portin l’adversari a haver de triar entre una retirada humiliant o una guerra nuclear».
Malauradament, la bomba atòmica ha deixat de ser, com hem vist, una arma política, per esdevenir novament, com va passar durant la Crisi dels Míssils, una amenaça real. Potser convé recordar que segons la teoria dels jocs aquesta mena de situacions –l’anomenada hipòtesi del «joc de la gallina»– no tenen cap altre sortida que una desescalada. És viable un compromís a l’estil del que va posar fi a aquell fatídic mes d’octubre de 1962, on Washington va obtenir la retirada de les armes atòmiques de Cuba a canvi de garanties sobre la seguretat de l’illa?
Afortunadament, tant Kennedy com Khrusxov –ambdós amb experiència de combat a la IIGM– varen resistir les pressions dels falcons que volien arrossegar-los a la guerra. Els arxius desclassificats del Kremlin revelen que el líder soviètic, tan bon punt va veure que la seva jugada de pòquer havia fallat, va entendre que calia cercar una sortida pacífica a la crisi. No queda gens clar que aquesta sigui ara la posició de Putin, que fins ara ha optat per anar escalant el conflicte. Fins a on és capaç d’arribar?
