L'efecte Brussel·les

En les pròximes eleccions europees veurem el retorn d'un argument que no és nou: les crítiques a la suposada inoperància, manca de democràcia i representativitat de la Unió Europea i les seves institucions. La sèrie Parlement (Filmin), una mena de Yes Minister ambientada a la UE reflexa força bé, en clau de paròdia, aquesta mena de retrets. 

Però l'humor perd tota la gràcia quan veiem que, bona part de l'artilleria surt de les trinxeres de l'extrema dreta, paradoxalment molt amoïnada pel dèficit democràtic de les institucions europees.

Per descomptat, no tothom comparteix aquestes crítiques. Simon Hix, professor de la London School of Economics, pensa que el sistema mixt i singularíssim de presa de decisions que caracteritza la UE és un encert. Per què? Hix pensa que la participació d’un seguit d’institucions molt heterogènies - unes, com el parlament, de tipus representatiu, i altres com els odiats "euròcrates”, assenyalades pel seu “dèficit democràtic” - a l’hora de bastir acords, és un excel·lent contrapès dels interessos - sovint foscos - dels lobbies, amb un clar beneficiari: els consumidors. 

Es calcula que a Brussel·les hi ha quinze mil lobbistes, integrats en uns dos mil lobbies que treballen perquè les regulacions de la Unió Europea afavoreixin les empreses que els paguen. Unes molt acreditades i respectables, altres tan controvertides com les tabaqueres, petrolieres o productores de transgènics.

Però malgrat l’extraordinari pes d’aquests lobbies, la UE ha esdevingut el principal paladí mundial en la defensa del consumidor, davant dels interessos multimilionaris, sovint poc transparents, de les grans corporacions i dels seus, de vegades, tenebrosos tentacles.

Qui va impulsar la prohibició del roaming? I l'overbooking? Ja ens hem oblidat d'aquella xacra endèmica imposada per la via dels fets consumats per les aerolínies? I la prohibició de tants productes no biodegradables? I l'estandardització dels carregadors dels telèfons mòbils? És només un grapat d'exemples que ens ajuda a visualitzar aquest esforç de la Unió Europea per a impulsar legislació en defensa del consumidor que, altrament, difícilment hagués vist la llum.

Però no es tracta només del consumidor europeu. La UE és una potència reguladora formidable, que ha propiciat “l’exportació” a molts altres països d'un seguit d'aquestes regulacions que protegeixen el consumidor. És l'anomenat “efecte Brussel·les”. Irradiació jurídica. És fàcil entendre que a un anònim i ben pagat “euròcrata” li resulta més senzill que no pas a certs polítics - particularment en estats fràgils -, ignorar pressions mediàtiques o “incentius econòmics” i, si fa cal, tancar la porta als nassos d’un lobbista, per més poderós que sigui.

Des de la seva fundació la força més gran de la Unió Europea es troba en el seu Dret, i la defensa dels consumidors és només una de les seves múltiples manifestacions, no totes evidents. Quantes divisions té el Sant Pare? va demanar irònicament Stalin quan, com es prou conegut, el ministre d’afers exteriors del Front Popular francès li va pregar que rebaixés la pressió sobre els catòlics russos, adduint que això ajudaria el seu govern a millorar les relacions amb el Vaticà.

De moment, quan el debat sobre l'autonomia estratègica comença a obrir-se pas, la UE, com el Vaticà, tampoc en té cap de divisió cuirassada. Però enfront de la força, va advertir Victor Hugo, ens queda el dret. Pot ser bo recordar-ho quan d’aquí a poques setmanes comenci la campanya de les eleccions al Parlament Europeu, i una certa artilleria política i mediàtica comenci a tronar contra la UE, acusant-la d'inoperància i dèficit democràtic.