El conjunt de l’estat va produir l’any 2021 quasi 300 milions de tones de CO2, que suposa un increment d’un 4% amb relació a l’any anterior, en el qual les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) es van reduir significativament per l’aturada de l’economia imposada per la pandèmia. En tot cas es manté una tendència a la reducció des de l’any 2007, quan segons la compatibilitat oficial, es va arriar al pic màxim d’emissions.

Amb tot, l’optimisme ha de ser moderat degut a tres raons fonamentals. Espanya i molts altres països del primer món, han deslocalitzat a països del tercer món alguns dels processos més contaminants, com es demostra l’evolució de l’increment dels GEH a països com la Xina i l’Índia. La segona, som altament dependents de combustibles de procedència exterior; en ona lògica, en el nostre balanç caldria incloure també les emissions per l’extracció, tractament i transport de tots els recursos energètics que fem servir. I, finalment, l’esforç a la reducció que ha fet Espanya encara és insuficient per complir els compromisos internacionals adquirits.

En revisar les dades, es veu clarament que el transport i la mobilitat representen no menys del 25% del total de les emissions. Per tant, estem davant d’un sector clau si de veritat es vol aturar el canvi climàtic. La mobilitat té algunes característiques que el fan molt especial. En primer lloc, depèn de processos de combustió i ara per ara és relativament aconseguir l’electrificació mitjançant renovables, però les combustions és molt més complicat. Els cotxes elèctrics la majoria funcionen amb bateries de liti; la producció actual de liti a tot el món dóna per fabricar vuit milions d’automòbils a l’any quan la producció mundial és d’uns vuitanta milions d’unitats.

En el tema d’electrificar la mobilitat, estem pendents de miracles: o bé que es descobreixin més jaciments de liti o que es trobi un altre material diferent (a més d’abundant i barat) que pugui substituir-lo, però ara per ara estem com estem. I molt probablement no seria possible disposar de prou energia si la totalitat dels vehicles de combustió de sobte, fossin elèctrics, i més si les càrregues es fessin de nit amb les nuclears ja apagades.

Del tema de l’hidrogen aplicat a la mobilitat se’n parla molt, però més aviat estem a les fases experimentals encara. A Alemanya, els trens moguts per hidrogen sembla que han fracassat sense oblidar que la fabricació d’aquest gas té un balanç energètic molt baix i que el rendiment aplicat a la combustió també ho és, de manera que cal molta energia renovable (que ara per ara encara no tenim) per produir en massa hidrogen, més enllà de les dificultats i perills inherents al seu ús.

La mobilitat té també un altre problema: la contaminació atmosfèrica que produeix afecta a la salut humana. Segons dades oficials, l’any 2021 es van produir a Espanya 30.000 morts prematures per culpa de la contaminació atmosfèrica, xifra que s’ha duplicat en vint anys segons els experts. En tot cas, i després de reiterades denúncies de la Unió Europea, s’ha començat a posar fre a aquest flagell, amb mesures com la prohibició de la circulació de determinats vehicles més contaminants a dins de les ciutats. No tenim ara espai per valorar si aquesta mesura és justa; simplement és una dada més que posa de manifest que la incidència de la mobilitat sobre la salut és important i que la majoria de les grans ciutats no fan només que crear nous obstacles al transport particular.

En el marc de les noves polítiques de transició energètica, estic segur que la mobilitat serà un dels sectors prioritaris, ja que les seves emissions no només contribueixen amb un pes significatiu al canvi climàtic sinó pels seus efectes sobre la salut. I portant l’anàlisi més enllà, la possible imposició d’un nou model de benestar diferent, amb menor consum energètic, posarà la seva mirada a la mobilitat perquè és un veritable malbaratament haver de moure una màquina pesada (més de mil quilos) per a transportar només 80-150 quilos de carn humana perquè la gran majoria de vehicles que circulen per carreteres i autopistes ho fan amb un únic ocupant.

Estic segur que de la mateixa manera que ens anuncien la fi dels cotxes de combustió a un horitzó més aviat proper, arribaran altres imposicions al sector de transport com limitar l’ús de l’avió per aquells viatges que no es poden fer d’una altra manera, prohibir la circulació en determinats dies o circumstàncies, obligar a utilitzar del transport públic als desplaçaments curts, basar el transport de mercaderies a l’ús del tren, etc.

Sembla que el decreixement a l’ús intensiu de l’energia (fins i tot si és renovable) sembla l’únic model possible. Només cal veure si ho farem per imposició o per convicció.