Viure amb fàstic

Els meus pares em van dur a escoles més grans i més petites i sempre vaig menjar-hi raonablement bé. Tinc el record de coses que m’agradaven i d’altres no gaire, però depenia sempre del meu gust. El que avui donen per dinar als nens, tant a les escoles grans com les petites, les públiques, les privades o les concertades és una inadmissible porqueria. Els menús els fan assessores dietètiques, jo les he conegudes, amb el rostre impenetrable de passions insatisfetes; i assessors del mateix ram que són mig homes i l’altra meitat són l’aire que malgasten. Els cuiners són executors com en un escamot d’afusellament i els nostres fills no poden ni tapar-se la boca. Jo he vist els menús de les diferents escoles a les que ha anat la meva filla. Són una oda a la repugnància. Costa d’imaginar receptes més fastigoses. Quan les veus al plat, en fotografies clandestines perquè els mòbils no es poden utilitzar, et fa pensar en les pel·lícules sobre presons.

Sense sentit del gust no es pot educar i menys a Espanya, que si alguna cosa important som, és un gran restaurant. La meva filla ha demanat diners als Reis, perquè hi ha uns nens que per 5 euros es mengen el que els altres no volen. Molts dies pot esquivar els monitors del menjador però quan no hi ha manera, el suborn és l’única solució. Costa més diners no menjar-se el plat del que jo pago perquè se’l mengi. Ella i moltes de les seves amigues, de la seva escola i de tantes altres, prefereixen passar gana fins a l’hora de berenar que sotmetre’s al terrible fàstic.

Els catalans fem el mateix amb Catalunya. Hi ha una colla de dietistes –altrament dits intel·lectuals– que han decidit el que hem de menjar i és fastigós. No ens agrada, no se’ns posa bé, fa que ens sentim frustrats i tot i que moltes vegades –com l’endemà de l’aplicació del 155– continuem com si res amb les nostres vides, moltes vegades el conflicte se’ns enreda, no sabem què fer-ne i preferim pagar un suplement (en forma de manifestació o vot irracional, entre d’altres bestieses victimistes) que admetre la veritat de disgust que tot això ens causa i dedicar-nos a qualsevol altra cosa. Ens costa més no menjar que menjar, ens queixem de ser pobres i continuem pagant com autèntics babaus. Som una dissort acumulada.

Hauríem de poder viure sense fàstic. Si els nens d’una escola es posessin d’acord tots per un dia fer esclatar cada un d’ells una bomba fètida al menjador, el missatge seria tan clar que l’escola no tindria més remei, ni menys vergonya, de canviar els menús i de llançar els dietistes –per dir-ho com la CUP– a la paperera de la Història. Si els catalans fóssim sincers en el reconeixement de quin és el nostre goig, guanyaríem o perdríem les guerres, però no el temps fent veure que volem el que rebutgem quan arriba l’hora de pagar el preu.

Tenim marge per defensar el nostre goig i tenim marge per dir que no. Jo dic que no la major part de les vegades. No vaig a casaments, bateigs, comunions, presentacions ni quan són dels meus llibres. No vaig enlloc que no vulgui anar. No dino ni sopo amb ningú que no estimi. De vegades adquireixo sense voler algun compromís però gairebé sempre arribo a temps de cancel·lar-lo. No viatjo si no és amb la meva dona i la meva filla. Algunes vegades –molt poques– amb estimats amics. Sé el que m’agrada i el que no puc suportar i he après a defensar-ho. M’ha costat aprendre’n. M’ha costat saber mantenir la posició tot i les pressions. Al principi et sents estrany. Ara el que m’estranya és que hi hagi tanta gent disposada a ser infeliç, o a assumir determinats graus d’infelicitat, per tal de donar la cara ni dir que vol i el que no vol. Suposo que el gran problema de tota aquesta gent és que primer hauria de saber-ho.

Jo de molt petit vaig notar com era i vaig pensar que com abans marqués els límits, abans quedarien clars. Em vaig sentir molt sol, estrafet. Vaig ser escarnit, castigat. Però va durar només uns anys, i després, el que fins aquell moment es consideraven els meus defectes va convertir-se en la meva personalitat, en la substància dels meus articles i en els diners que paguen l’escola de la meva filla, el menjar que no es menja i la propina que s’endú que tot s’ho fot quan els monitors estan massa al cas.

No hi ha educació sense revolta. No hi ha creixença sense revolta permanent. Què et pensaves, que els comunistes no sabien escriure frases elegants? Hauríem de saber diferenciar el nostre goig del nostre fàstic i ser soldats en la nit protegint aquesta frontera. Viure ha de valer la pena perquè sinó morir fa massa por. Viure sense goig és viure sense fe. Acceptar el fàstic és negar a Déu. El menjar de les escoles és fastigós. Els alumnes catalans demostren tenir uns pares absents i tous si no els hem educat en l’esperit d’aixecar-se contra la repugnància. Si de petit t’ho empasses de gran seràs carnassa engolida per la sinistra maquinària.

La meva filla sap que és més fàcil un suborn barat que una revolta entre covards que a sobre li dirien arrogant si volgués liderar-la. Però encara té la llum, perquè els diners els ha demanat als Reis, i no al seu pare.

Subscriu-te per seguir llegint