L’associacionisme com a espai de resiliència

No és cap secret que la pandèmia de la covid-19 es va endur moltes vides i que va generar condicions econòmiques desfavorables per a moltes persones, a nivell mundial. Moltes famílies van haver de desenvolupar una gran capacitat de resiliència per sobreposar-se a aquesta gran adversitat. I sobretot, durant la pandèmia, vam veure com moltes persones van necessitar de l’ajut i el suport d’amics, coneguts i associacions per tirar endavant.

Aquest ajut d’altri va tenir un paper molt rellevant en col·lectius més vulnerabilitzats com el migrant, on la precarietat laboral i econòmica va fer estralls. Per sort, també és cert que durant aquells mesos de confinament va sorgir amb força la solidaritat, la possibilitat de donar-nos suport mútuament i estendre la mà cap els altres, enmig de tant dolor i desconcert.

A Girona, la comunitat migrant va ser una de les més tocades. I l’associacionisme, sens dubte, va ser clau a l’hora de superar moltes situacions límit en les que es van trobar molts veïns i veïnes de la ciutat. Els éssers humans tenim una capacitat inherent d’ajuntar-nos amb altres. Tenim necessitat d’ajuntar-nos amb altra gent per cobrir necessitats que individualment no podríem, perquè seria massa difícil.

En aquest sentit, la necessitat de supervivència o d’empar davant la dificultat de la pandèmia ens va fer recordar a moltes, la importància de tenir xarxa, de tenir suport en altres per recuperar la nostra confiança, la nostra autoestima, el nostre valor, per sentir-nos acompanyades davant el dolor o per, simplement, gestar iniciatives col·lectives pel bé comú. Es podria dir que la suma entre resiliència i associacionisme donaria com a resultat una resiliència col·lectiva que tradueix les nostres dificultats col·lectives en impulsos per a desenvolupar-nos i generar altres capacitats, com a persones i com a societat que vol viure en cohesió.

Hi ha entitats que a través del seu model de voluntariat, els seus integrants regalen unes hores de treball a la setmana, donant suport i acompanyament administratiu, fent serveis d’acollida… al servei de la comunitat. I no estem parlant sempre de grans associacions o entitats. A Girona, tenim l’exemple, entre moltes d’altres, de l’Asociación Sociocultural de Colombianos y Colombianas para la Integración en Girona –Asocolgi. Aquesta entitat durant la pandèmia va ajudar moltes persones a sentir-se incloses i inclusives, integrades tot i estar a quilòmetres lluny de casa, generant una major capacitat de resiliència als seus membres i donant suport social per a la reactivació econòmica i mental que moltes famílies van necessitar, des de l’aïllament que imposar la gestió de la covid.

És un dels molts exemples que trobarem de creixement i resiliència col·lectiva que ha permès l’associacionisme i el voluntariat. Una resiliència col·lectiva que enforteix comunitats donant benestar emocional, psicològic, desenvolupament d’actituds, empoderant homes i dones en noves capacitats que la societat d’acollida demana.

L’exemple de la tasca de les entitats com Asocolgi permet comprendre que qualsevol associació ben organitzada, amb lideratge comunitari i perspectiva col·lectiva ens porta a que la dita «la unió fa la força» es tradueixi en impactes molt positius per als usuaris de la mateixa associació i per extensió, per a la societat de la que forma part. L’associacionisme és una mostra de que els éssers humans som capaços d’impactar positivament a moltes persones, si ens organitzem per a fer-ho possible.

Subscriu-te per seguir llegint