Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Dalmau

La Sibil·la, el pessebre i companyia

Diverses recuperacions del «Cant de la Sibil·la» en àmbits gironins han donat un toc de qualitat a les celebracions nadalenques. Es tracta d’un retorn d’una creació artística de gran personalitat a l’Edat Mitjana i fins al segle XVI en què fou prohibida. La Sibil·la prediu el Naixement de Jesús i la fi del món, amb gran muntatge escènic i elaborada creació musical.

Èpoques, aquelles, en què Nadal ja inspirava molta obra artística. I és un fet històric que les catedrals oferien el seu espai per a la reunió del poble i per a la creació espectacular. També el pessebre, ideat per Sant Francesc d’Assís l’any 1212 es va propagar organitzant allò que avui en diríem pessebre vivent i va trobar acolliment als grans espais a recés, quan persones actuants i animals clàssics del Naixement, colles de pastors i reis, tot i tothom tenia entrada al recinte d’una catedral.

A la catedral de Girona s’havia celebrat també una peça teatral, Martiri de Sant Esteve, que històricament va morir apedregat; els espectadors participaven a l’acció teatral aportant les «pedres» que eren dolços compactes i forts, fets a casa per apedregar; no cal dir que quan s’acabava la representació, la catedral deuria presentar un aspecte llastimós. Aquells excessos de confiança varen fer que l’autoritat eclesiàstica tanqués les catedrals per a celebracions d’aquell estil. Per altra part un bisbe de Girona va prohibir tocar sardanes a l’interior de la catedral.

Quan el poble i els organitzadors de les celebracions de Nadal es varen veure al carrer, sempre tindrien una plaça o un raconet per continuar el muntatge, és a dir el pessebre vertaderament popular. Més tard es varen canviar els actors i els animals bíblics per escultures que es treballaven amb un cert gust artístic: arriben així les «figures de pessebre». I en aquest capítol s’inscriu l’honor de Ramon Amadeu, que amb el fang del Fluvià crea una alta categoria de figura de pessebre i assoleix el cim d’un reconeixement universal.

Una de les figures de gran catalanitat és el caganer, que pot exhibir un certificat justificatiu de la seva acció i presència, perquè –diuen les cròniques– «amb la seva deposició fema la terra que esdevé fecunda i assegura el pessebre per a l’any següent».

Fins aquí, és un extracte d’informació històrica procedent del llibre «El pessebre», de Joan Amades, (edit. Aedos, 1959), gran referent de la cultura popular i tradicional de Catalunya. Passen anys, més de 800, des de Sant Francesc d’Assís, i ara el pessebre i el pessebrisme tenen prou personalitat, convicció i raonaments per demanar una inscripció com a Patrimoni Mundial Cultural de la Unesco. La cultura popular i tradicional és la que toca de peus a terra, que va i ve del mateix poble i resulta ser una eina de cohesió social, càlida, sempre a cor obert; és l’alçament d’una veu, de gran diversitat, que surt al carrer a dir que aquest ànima és nostra. Al principi de l’actual democràcia es varen celebrar uns congressos de cultura popular i tradicional, definint identitats, creant consciència i atenció; ara cal procurar que aquells enunciats no ens quedin tan lluny i potser descuidats.

Aquest passat Nadal 2022 s’ha produït una mala notícia: el Parlament de Catalunya ha eliminat la construcció d’un pessebre a l’interior de la seva seu. Una determinació que resulta inexplicable. Hi ha algú que no té les idees clares. Mentrestant només es pot dir, popularment, que l’han cagada.

Compartir l'article

stats