La Sibil·la, el pessebre i companyia

Diverses recuperacions del «Cant de la Sibil·la» en àmbits gironins han donat un toc de qualitat a les celebracions nadalenques. Es tracta d’un retorn d’una creació artística de gran personalitat a l’Edat Mitjana i fins al segle XVI en què fou prohibida. La Sibil·la prediu el Naixement de Jesús i la fi del món, amb gran muntatge escènic i elaborada creació musical.

Èpoques, aquelles, en què Nadal ja inspirava molta obra artística. I és un fet històric que les catedrals oferien el seu espai per a la reunió del poble i per a la creació espectacular. També el pessebre, ideat per Sant Francesc d’Assís l’any 1212 es va propagar organitzant allò que avui en diríem pessebre vivent i va trobar acolliment als grans espais a recés, quan persones actuants i animals clàssics del Naixement, colles de pastors i reis, tot i tothom tenia entrada al recinte d’una catedral.

A la catedral de Girona s’havia celebrat també una peça teatral, Martiri de Sant Esteve, que històricament va morir apedregat; els espectadors participaven a l’acció teatral aportant les «pedres» que eren dolços compactes i forts, fets a casa per apedregar; no cal dir que quan s’acabava la representació, la catedral deuria presentar un aspecte llastimós. Aquells excessos de confiança varen fer que l’autoritat eclesiàstica tanqués les catedrals per a celebracions d’aquell estil. Per altra part un bisbe de Girona va prohibir tocar sardanes a l’interior de la catedral.

Quan el poble i els organitzadors de les celebracions de Nadal es varen veure al carrer, sempre tindrien una plaça o un raconet per continuar el muntatge, és a dir el pessebre vertaderament popular. Més tard es varen canviar els actors i els animals bíblics per escultures que es treballaven amb un cert gust artístic: arriben així les «figures de pessebre». I en aquest capítol s’inscriu l’honor de Ramon Amadeu, que amb el fang del Fluvià crea una alta categoria de figura de pessebre i assoleix el cim d’un reconeixement universal.

Una de les figures de gran catalanitat és el caganer, que pot exhibir un certificat justificatiu de la seva acció i presència, perquè –diuen les cròniques– «amb la seva deposició fema la terra que esdevé fecunda i assegura el pessebre per a l’any següent».

Fins aquí, és un extracte d’informació històrica procedent del llibre «El pessebre», de Joan Amades, (edit. Aedos, 1959), gran referent de la cultura popular i tradicional de Catalunya. Passen anys, més de 800, des de Sant Francesc d’Assís, i ara el pessebre i el pessebrisme tenen prou personalitat, convicció i raonaments per demanar una inscripció com a Patrimoni Mundial Cultural de la Unesco. La cultura popular i tradicional és la que toca de peus a terra, que va i ve del mateix poble i resulta ser una eina de cohesió social, càlida, sempre a cor obert; és l’alçament d’una veu, de gran diversitat, que surt al carrer a dir que aquest ànima és nostra. Al principi de l’actual democràcia es varen celebrar uns congressos de cultura popular i tradicional, definint identitats, creant consciència i atenció; ara cal procurar que aquells enunciats no ens quedin tan lluny i potser descuidats.

Aquest passat Nadal 2022 s’ha produït una mala notícia: el Parlament de Catalunya ha eliminat la construcció d’un pessebre a l’interior de la seva seu. Una determinació que resulta inexplicable. Hi ha algú que no té les idees clares. Mentrestant només es pot dir, popularment, que l’han cagada.

Subscriu-te per seguir llegint