En aquestes dates tots els nens i nenes esperen il·lusionats l’arribada dels Reis Mags d’Orient, mentre els més grans fan els seus propòsits de cara aquest any nou. Per la seva banda, els polítics enceten un exercici en clau electoral: de primer, municipals i autonòmiques i a l’ hivern, legislatives.

Ben aviat les formacions polítiques prepararan les campanyes i els candidats afinaran els discursos. Algunes qüestions però són motius de debat o fins i tot de polèmica. Veiem-ne unes quantes:

1.- El divorci entre PSOE i PP sembla insalvable. Un país necessita de dos grans partits que s’alternin en el govern i que siguin capaços d’arribar a acords en els temes d’Estat. Però a Espanya avui això és impossible. La dreta ha boicotejat –tant amb Casado com amb Feijóo– la renovació de CGPJ. La crisi institucional palesa un radical desacord i els socialistes ho han patit de valent, atès que els magistrats conservadors són majoria.

2.- Els socialistes no han representat una anhelada d’aire fresc en els organismes públics de l’Estat. Han practicat les portes giratòries sense cap mena d’escrúpol i prova d’això ha estat l’arribada al Tribunal Constitucional d’un exministre de Justícia i d’una assessora de La Moncloa. Ha estat un exemple pèssim de com no s’haurien de tractar les institucions.

3.- Pedro Sánchez ha reformat el codi penal amb el suport dels grups independentistes. Ha derogat el delicte de sedició i ha rebaixat les penes per malversació.

Aquesta darrera pena només afecta la classe política i el president ha fet un vestit a mida per als dirigents d’ERC. Agradi o no agradi, és així.

Com digué Hersen en un país conflictiu com El Salvador: «Podem fer un bé important si perseguim la història. No pots obligar-los (als líder polítics) a fer allò correcte, però pots fer-los molt difícil, tant com puguis, a fer allò incorrecte». Deixo aquí la reflexió.

4.- L’esquerra espanyola continua barallada. Yolanda Díaz semblava indiscutible com a cap de cartell fa uns mesos, però ara el mateix Pablo Iglesias discuteix el seu lideratge. Si Unides Podem i la plataforma Sumar no es posen d’acord i van a les eleccions per separat, el camí de Feijóo cap a La Moncloa serà un autèntic passeig.

Els podemites projecten la figura de la ministre Irene Montero com a candidata alternativa. Mantenir aquest posicionament representaria una autèntic suïcidi col·lectiu.

5.- Vox ha superat la defenestració de Magdalena Olona, la fugaç candidata a Andalusia. Té un electorat fidel i els seus resultats a les municipals i autonòmiques poden marcar tendències si els d’Abascal són decisius per a completar majories amb el PP.

D’altra banda, Ciutadans ja només administra misèria. Amb la pugna entre Arrimadas i Bal, de la formació taronja ja no se n’espera res.

6.- A Catalunya caldrà analitzar les properes enquestes. Ja s’avaluarà el govern en solitari d’Aragonès. Amb només 33 escons –i segona força a la cambra– intenta que el PSC li aprovi els pressupostos. Des de fa mesos Salvador Illa encapçala la intenció de vot dels catalans, però compte que la situació pot variar. La jugada mestra del tàndem Junqueras-Aragonès ha deixat en calçotets en el seu exsoci de govern i de passada pot afectar als socialistes catalans.

Abans però a Barcelona es viurà una campanya no apte per a cardíacs. L’aparició del veterà Xavier Trias ha remogut el tauler i indirectament la gran beneficiada serà Ada Colau. L’actual alcaldessa la donaven per amortitzada, però encara no ha dit la darrera paraula o sinó al temps.