Toc de difunts a l’«Arco delle Campane»

El vespre del 2 d’abril de 2005, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, unes dues-centes persones –entre elles, casualment, l’autor d’aquest article que aleshores vivia a Roma– s’aplegaven a tocar de la plaça del Sant Ofici, en un espai improvisat on, des de feia dies, un cardenal dirigia el rosari. De sobte, monsenyor Sandri, es va aturar per dir: «el nostre Sant Pare ha tornat a la casa de Déu». Eren, segons les cròniques, les 21.37, i el senyal convingut havia estat l’encesa d’una llum contigua a les dues finestres il·luminades de les estances papals.

L’espès silenci es va trencar poc després pel toc de difunts a l’Arco delle Campane, que sona només per anunciar la mort del Sant Pare... i, com resa la crònica del corresponsal de televisió en la pel·lícula premonitòria Les sandàlies del pescador, encarnat per l’actor David Janssen, «aviat se’ls va unir el toc de totes les campanes de la ciutat, i les del món sencer». Un espectacle colpidor, inoblidable per als qui vam ser allí i també, difícilment repetible. Va ser la primera mort «en directe» d’un pontífex i, atesa la seva excepcionalitat, molt probablement, la darrera.

De fet, els corresponsals acreditats davant el Vaticà van ser informats no pel toc de la campana gran sinó per un SMS de la Sala Stampa de la Santa Seu, en un remarcable exercici d’aggiornamento informatiu impulsat pel llavors portaveu del Vaticà Joaquín Navarro-Valls.

Tot i la dramàtica mise en scène, la mort de Joan Pau II era un esdeveniment esperat, però ningú sabia si es perllongaria dies o fins i tot setmanes atès el justificat pudor informatiu. Recordo que uns mesos abans, l’exdirector d’aquest diari Jordi Bosch, aleshores secretari general de TVE, em va convidar a un sopar amb el corresponsal de la cadena a Roma, Ángel Gómez Fuentes, a qui, abusant de la seva bonhomia, vàrem demanar que ens recités la crònica que, com el personatge del periodista interpretat per David Janssen, ja tenia apresa de memòria per quan s’esdevingués la mort del Sant Pare, i que va ser la causa que la seva estada a Roma s’allargués força més anys del que estava previst. Ben justificada, per cert, atès que a la seva darrera crònica abans del començament del conclave, va vaticinar la molt probable elecció del cardenal Ratzinger.

La mort de Benet XVI, en canvi, ha estat ja una mort del s. XXI, després de l’abdicació del pontífex –la primera després de sis-cents anys– un episodi la importància i modernitat del qual ja ha estat prou glossada aquests dies.

Alguns diuen que vivim en un món «post-cristià». Pot ser sí. Però cal no oblidar que l’Església catòlica, a més d’un referent espiritual per a milions de creients, continua sent un formidable poder temporal.

Amb relacions diplomàtiques amb cent-vuitanta estats, articulades per una vasta xarxa d’ambaixades –anomenades nunciatures– la Santa Seu –que és també observador a l’ONU–, juga un paper rellevant en els relacions internacionals.

Són només tretze els estats que no mantenen relacions diplomàtiques amb la Santa Seu. Vuit d’ells són estats musulmans: Afganistan, Aràbia Saudita, Brunei, Comores, Maldives, Mauritània, Oman i Somàlia. Altres quatre són els darrers estats comunistes, llevat de Cuba: Corea del Nord, Laos, la Xina i Vietnam, tot i que els dos darrers hi mantenen relacions oficioses. Cal afegir Bhutan i Tuvalu.

Una de les conseqüències de l’actual situació de trasbalsament que viu la política internacional ha estat el deteriorament i fins i tot paràlisis d’un bon grapat d’institucions que permetien el diàleg entre rivals i fins i tot bel·ligerants: el Consell de Seguretat de l’ONU; l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), el Consell d’Europa, o el mateix secretari general de l’ONU, habilitat per la Carta de l’organització a exercir la mediació i els bons oficis arribat el cas. Entre les institucions tradicionalment neutrals, com la Confederació Suïssa, o el Comitè Internacional de la Creu Roja, la Santa Seu, apareix com la més sòlida.

No són pocs els experts que han destacat els esforços –malgrat certs malentesos i episodis de tensió– en favor de l’ecumenisme de Benet XVI, protagonitzant gestos rellevants com la visita a la mesquita de la Roca, a Jerusalem, i les trobades amb els sobirans de l’Aràbia Saudita i Jordània. També va fer gestos semblants amb el judaisme i les altres confessions cristianes. Les capacitats en funcions de mediació del Vaticà són prou conegudes. Recordem, sense anar més lluny, el seu important paper en el no tan llunyà restabliment de relacions diplomàtiques entre Cuba i els EUA. El seu reforçament en aquests moments de crisi podria ser un darrer i inesperat llegat del pontificat de Benet XVI.

Subscriu-te per seguir llegint