Els vells rockers no moren mai

El mateix dia que rellegíem un interessant article publicat fa anys a Presència («Vista Alegre un barri vell i nou») signat pel malaguanyat Àngel Blanch i per l’Elena Manzanares, ens va caure a les mans un llibre publicat recentment per l’ajuntament de Girona (La premsa veïnal a Girona), signat per Eloi Camps, un banyolí guanyador de la sisena beca dels Premis Rahola.

Aquest llibre ens ha interessat molt, atès que hom subscriu aquell principi ecologista que diu «Pensar globalment i actuar localment», un lema molt útil pels que volem lluitar contra la postmodernitat capitalista-tecnoburocràtica-industrial i mundialista. Per tant, en primer lloc cal prendre consciència del principi de subsidiarietat en el seu ordre precís: carrer, barri, ciutat, país...

He de dir que vaig néixer en el cor del Barri Vell gironí i d’antuvi vaig pintar i escriure sobre els seus entorns urbans i paisatgístics, reflectint no tan sols la seva bellesa sinó també la seva problemàtica.

A la segona meitat del segle XX vàrem tenir el nostre bateig periodístic a la revista Usted. Més endavant, col·laboràrem a Gerona Información, Presència, Los Sitios, El Punt, Revista de Girona i Diari de Girona. A banda d’aquest mitjans, hem compaginat sempre la nostra feina divulgativa i crítica, escrivint també en publicacions vinculades a les associacions de veïns com per exemple El Cul de la Lleona impulsada pels amics Pere Pujolràs i Jep Romà o en El Pont del Dimoni on vàrem col·laborar-hi a partir de la bona relació que teníem i tenim amb en Jordi Creixans. Els nostres escrits sempre han estat crítics amb els que manen, però també han volgut ser al costat dels veïns en les seves reivindicacions urbanes i socials, amb l’interès afegit de crear consciència social que ajudés a forjar les bases, per caminar vers una societat més democràtica i socialista.

És un fet que avui el capitalisme depredador de l’home i la natura segueix triomfant i destruint la convivència ciutadana. Això passa en inhòspites no-ciutats antihumanes, en les que l’individualisme i la distòpia zombi del neoliberalisme és el Déu adorat per les multituds alienades, que s’han rendit a l’encanteri de les noves tecnologies. 

Després de viure tota la vida en el Barri Vell, el procés de gentrificació em va expulsar fora i ara, ja fa més de 20 anys que, amb el meu germà Ernest Bosch, ens vàrem traslladar al carrer del Carme. No fa tant, tot just un parell d’anys, vaig llogar uns baixos a la mateixa via, on hi he instal·lat el meu espai de treball. Des que sóc allà a peu de carrer, m’he adonat més encara, ja ho he expressat en algun article, de la deshumanització d’aquest entorn urbà, un espai on la gent passa a cavall, sovint de bicicletes, patinets, motocicletes o vehicles de 4 rodes. Ja hi ha algú que va a peu, gent sovint desconnectada que s’afanya a parlar pel mòbil o a xerrar amb el seu quisso.

Tornant al llibre que avui motiva el nostre article, hem de dir que és un treball seriós i documentat que analitza les revistes veïnals que s’han publicat a Girona des de 1977 fins l’any 2021. En concret en el barri Carme/Vista Alegre es va publicar una revista anomenada Onyar que era editada per la parròquia, l’època que va ser regida per capellans progressistes com ara Modest Prats o Xavier Xuclà. Per escriure aquest article, hem donat un tomb pel barri, que fa pena. Des del jardí de la infància fins el cementiri, ens trobem un carrer mort, un espai on hi ha finques ocupades, botigues amb les persianes avall,... fins i tot l’església ha estat clausurada.

És veritat que hi ha una llar de jubilats que organitza activitats, però el dinamisme que hi havia a l’escola Annexa, situada a l’altre costat de riu, l’època que la dirigien en Llorenç Carreras i la Montse Valentí, ja no hi és. En aquesta escola hi vaig treballar uns anys fent plàstica. Allà vaig conèixer als Amador que continuen vivint al voltant del pirulí.

En aquest barri on hi havia l’antic Camp de Vista Alegre, que l’any passat va commemorar el primer centenari de la seva fundació, és on viuen dos caps de llista a l’alcaldia de Girona de les eleccions dels proper 28 de maig, els senyors Ayats i Salellas.

Malgrat això, i que un dels dos té responsabilitats de govern, la passera de la Font del Rei, porta gairebé 3 anys tancada, ens unim a les queixes formulades pel periodista Víctor Gay en aquest diari reivindicant la seva obertura.

Altres reivindicacions del barri del Carme són la neteja i el fet que hàgim restat al marge de la il·luminació nadalenca, malgrat la pancarta que durant molt dies va estar penjada en un dels ponts de l’Onyar.

Un dia, parlant amb el propietari de l’ocelleria i articles de pesca Pit Roig, un dels pocs negocis que resisteixen, li preguntàrem per l’associació de veïns. Ens comentà que n’hi havia dues, una de veïns i una altra de comerciants. Aquesta darrera s’acaba de dissoldre pel cansament dels dirigents que s’han fet grans i no troben relleu. Aquest problema del relleu el veurem en els propers anys en entitats culturals emblemàtiques que durant anys han fet un gran servei a la ciutat i que ara tenen un futur incert a curt termini, atès que es troben amb una massa social vella i amb el fet empíric que les noves generacions no compren el seu projecte. 

Si parlem de les associacions de veïns, la militància també ha baixat molt i moltes han desaparegut, recentment la del Pla de Palau. La gent no vol complicacions i prefereix tancar-se a casa mirant sèries, esport o seguint els embolics de cantants i futbolistes.

L’activitat associativa a la ciutat ha anat de baixa els darrers temps, la majoria de revistes veïnals (n’hi havia arribat a haver 20), han desaparegut, la major part dels barris ja no fan festa. La Festa Major dels 4 rius que s’organitzava per fires, està en crisi. Només els independentistes del Procés, els col·lectius anarcos de l’Ateneu Salvadora Catà i Can Kolmo aguanten el tipus, encara que també han perdut gas, són els vells rockers que encara resisteixen i que, com diu la cançó, no moren mai.

Subscriu-te per seguir llegint