És futbol, és passió

És tot un privilegi poder veure futbol de la màxima categoria a Girona. Aquells que des de fa molts anys seguim aquest esport o espectacle estàvem acostumats a anar fins a Can Barça si volíem gaudir dels equips de Primera Divisió.

A Girona capital no hi ha massa passió futbolística. Montilivi s’omple ara bàsicament de socis i aficionats d’arreu de la província. Des del meu seient d’abonat, compartim zona amb col·legues de Torroella de Montgrí -en Josep Illa és un seguidor incombustible-, Besalú, Platja d’Aro, Vic o Banyoles.

Tots aquells que venim quinzenalment com a mínim de fora tenim la greu problemàtica de l’aparcament. La senyora Madrenas des de l’inici de la temporada pretén que els aficionats vagin al camp en bus o bicicleta. És una bona idea en clau local, però deixa de banda els milers de persones que arriben des de diferents punts de les contrades gironines.

És cert: hi ha afició, perquè el Girona FC va bé. Abans dels ascensos només s’hi veien a l’estadi uns centenars de seguidors a la tribuna, la gran majoria de la capital. A Montilivi el proppassat diumenge s’hi atansaren més de treze mil futboleros.

Malgrat el nombre d’espectadors, les graderies no foren una olla a pressió. Només en un parell d’ocasions s’escoltaren de debò crits d’ànim. Potser per a molts el cor estava dividit, però això només passa a casa nostra. Hi ha il·lusió, però manca esperit, la força que a vegades és imprescindible per a un objectiu.

Sense anar més lluny el proper visitant és el València. En el primer partit de Lliga i amb una temperatura ratllant els 40º, Mestalla s’entregà des del primer minut, tot fent pressió fins que l’àrbitre xiulà un penal -més que discutit- per mans de Valery que donà el triomf als locals per 1-0.

Fa pocs dies a Cornellà els crits dels espanyolistes «a por ellos» fou una constant. Ja se sap que el Girona cau simpàtic sempre i quan perdi. Amb el resultat favorable per als interessos dels gironins, els insults es succeïren des de diferents zones de les graderies. Una llàstima, de debò. L’Espanyol no es veu representat per aquests energúmens i menys quan a les comarques gironines tenen molts seguidors tot representant majoritàriament les classes populars.

A Vila-real ja no en parlem. Els socis del Girona, totalment menyspreats. Ocuparen una ubicació lamentable, malgrat que hi havia força seients lliures. La pressió dels groguets fou contínua des de totes les localitats del camp fins al punt que un internacional com Del Cerro Grande xiulà tres penals inexistents contra el Girona en la recta final del partit. En el darrer llançament es decantà el resultat quan ja enfilàvem el minut 98, quan l’àrbitre només havia decretat un descompte de sis minuts. Inexplicable.

El proppassat dissabte a Montilivi l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, tan mal educat com de costum, ja reclamà l’expulsió de Castellanos abans de la mitja part. El col·legiat li mostrà targeta groga, malgrat que reclamà constantment a crits al quart àrbitre, mentre Muñiz Ruiz es feia l’orni. L’altra cara de la moneda? A punt de cloure el matx expulsà Míchel per endinsar-se a la gespa sense dirigir cap insult a ningú.

I en els minuts finals una agafada d’Èric Garcia a Stuani dins l’àrea blaugrana no fou sancionada amb la pena màxima, malgrat que la falta era més clara que la viscuda a Vila-real. No entrà el VAR exactament igual que en el darrer desplaçament, però les conseqüències foren letals per als interessos blanc-i-vermells.

De moment, ningú dels de dalt diu res davant aquestes contrarietats que lesionen uns interessos determinats. El Girona és un club simpàtic arreu, sobretot si perd. Certament: és futbol, és passió.

Subscriu-te per seguir llegint