Una taula lleugerament ovalada

El darrer 27 de gener va passar amb més pena que glòria el 50 aniversari de la signatura dels acords de París, que varen suposar la fi de la guerra del Vietnam. La primera televisada; la guerra dels deu mil dies, que, de fet, va començar amb invasió japonesa l’any 1941, i que va acabar l’any 1975.

Richard Nixon va guanyar les eleccions l’any 1968 amb la promesa de treure els EUA de la ratera de Vietnam, però això només després d’aconseguir una pau digna. L’executor havia de ser Henry Kissinger, primer conseller de seguretat nacional, i més tard secretari d’Estat.

La idea era tornar a l’statu quo anterior a la intervenció nord-americana després de la desfeta francesa a Dien Bien Phu i els acords de Ginebra. És a dir: un Vietnam dividit pel paral·lel 17 entre un nord comunista i un sud esdevingut de facto un protectorat americà. Però Hanoi volia la reunificació del país. Això va eternitzar les negociacions. Primer secretes (per no aixecar la llebre, Kissinger volava els dissabtes a París i tornava diumenge al vespre) i després, públiques. Varen durar gairebé cinc anys, amb 202 sessions públiques, 36 de secretes, 500 rodes de premsa i mil entrevistes i negociacions.

Les trobades públiques varen tenir lloc al Palais de Castille, al núm. 19 de l’Avenue Kleber, prop de la Place de l’Étoile, que havia estat la residència d’Isabel II al seu exili de París. Va ser allà que va renunciar els seus drets dinàstics en favor del seu fill, que regnaria amb el nom d’Alfons XII. Més tard va ser seu de l’hotel Majestic -requisat pels nazis durant l’ocupació- i després de la guerra, va ser la primera seu de la UNESCO. Finalment va passar a pertànyer al Quai d’Orsay com a centre de conferències internacionals, i ara és el luxós Hotel Peninsula.

La discussió sobre la forma de la taula es va eternitzar. Hanoi la volia quadrada, i Washington rodona, sense bàndols. Un altre motiu de retard va ser la manera d’entrar a la sala i quina delegació havia d’esperar a les altres, senyal que havia estat derrotada. Mentrestant els combats sobre el terreny eren aferrissats, amb els dos bàndols mirant d’esgarrapar el màxim de territori. Finalment, els acords es van signar en una sala amb quatre portes, per tal que totes les delegacions entressin alhora: els EUA, Vietnam del Nord, Vietnam del Sud i el Vietcong. L’incomprensible allargament de les converses, va ser una manera d’amagar les dificultats de Kissinger per trobar una sortida honorable. Només els rucs se’n riuen del protocol deia Talleyrand.

Finalment, el 27 de gener de 1973 es varen signar els acords de pau damunt una taula ovalada, i els EUA varen retirar-se. La guerra va seguir fins al 30 d’abril de 1975, amb les dramàtiques imatges de la caiguda de Saigon, inesperadament repetides a Kabul mig segle més tard.

S’han escrit milers de pàgines sobre el que els americans en diuen lessons learned, les lliçons apreses, de Vietnam. Esmentem-ne algunes.

Queda demostrat que la superioritat no és garantia de victòria. I encara menys davant un exèrcit irregular. L’URSS i els EUA ho varen ignorar i varen sortir derrotats d’Afganistan.

En segon lloc, varen encunyar-se conceptes estratègics que aleshores semblaven sagrats, com l’efecte dominó, o la tercera via –entre el colonialisme i el comunisme–, implacablement retratada per Graham Greene en la seva visionària novel·la L’americà impassible, que anticipava els desastres que havia de portar la participació dels EUA al conflicte. En aquest sentit, hi havia un clar xoc de relats. «Una guerra contra el comunisme», segons Washington. Però realment, Hanoi i el Vietcong lluitaven pel comunisme? O ho feien pel Vietnam, el seu país? Idees obsoletes cinquanta anys després… que varen causar milions de morts. Les idees poden matar.

La bona notícia és que, fins i tot després d’una guerra terrible com aquella, la reconciliació és possible. Els EUA i Vietnam varen normalitzar relacions diplomàtiques el 1995 i el comerç bilateral avui és de prop de 100.000 milions de dòlars.

Uns altres que no sabien ben bé que hi feien allà, eren els membres del petit destacament mèdic espanyol que, gairebé en secret, Franco va enviar per pressions de Washington «a combatre el comunisme». Era la Misión Sanitaria Española de Ayuda a Vietnam del Sur. Un dels seus protagonistes, Andrés López-Covarrubias, acaba de publicar un llibre força interessant: Good Morning Go Cong.

Els termes dels acords de París eren pràcticament idèntics als que havien estat oferts a l’administració Nixon quatre anys abans. Christopher Hitchens, en el seu llibre Judici a Kissinger, acusa textualment l’exsecretari d’Estat de «sabotejar» les converses de París, instrumentalitzant-les davant altres objectius estratègics com l’aliança amb Pequín per tal d’encerclar els soviètics, i fent-lo responsable d’una estèril perllongació de la guerra que va costar milers de vides.

El balanç pel que fa a la figura de Kissinger és força més negatiu ara que fa cinquanta anys, quan, aquell mateix any 1973, va rebre el Premi Nobel de la Pau, ensems amb el seu homòleg de Vietnam Le Duc Tho, que el va rebutjar. Quina és la lectura correcta d’aquest personatge polièdric? La del diplomàtic admirat i guardonat de 1973 o el tafur maquiavèl.lic descrit a llibres demolidors com el de Hitchens?

Fa de mal dir. En qualsevol cas, és prou sabut que, qualsevol situació, per més dolenta que sigui, sempre pot empitjorar. En el seu llibre Entrevista amb la Història, Oriana Fallaci, que va anar a Washington per entrevistar Kissinger es fa ressò d’un acudit que circulava per la capital: «Cal protegir Kissinger. Altrament, el president seria Nixon!».

Subscriu-te per seguir llegint