Laura Borràs és una pobra cap de turc

Deixar pràcticament sola a la pobra Laura Borràs enfrontant-se a la justícia, és de desagraïts. En els últims dies s’ha produït un degoteig de llacistes desmarcant-se de l’acusada de fraccionar contractes, amb el pelegrí argument que no se la jutja per res vinculat al procés, que els tripijocs que hagi pogut realitzar no tenen a veure amb la republiqueta. Com que no? Hi ha res més llacista que regalar contractes i diners als amics? No ha quedat demostrat que la republiqueta seria una manera de repartir-se els diners els de sempre i com sempre, però amb més garantia d’impunitat? La colossa de JuntsxCangrí -o com es diguin avui- no ha fet res més que seguir fil per randa les directrius d’un moviment nascut per a trincar. No veig jo que hi hagi diferència entre fraccionar contractes per a concedir-los a dit a un amic, i crear una ambaixada per a col·locar-hi a dit un altre amic. Per no parlar dels centenars de llacistes que han assolit llocs de treball que mai haurien somiat. Almenys al bon jan de l’Isaïes el contracte l’obligava a treballar, ni que fos per a justificar els diners rebuts, mentre que els col·locats en ambaixades, ni això. Segurament si ha accedit a col·laborar amb la fiscalia acusant la seva benefactora, és perquè ha sabut que ell havia de pencar -o almenys simular-ho, que també requereix esforç-, mentre que d’altres s’embutxacaven la pasta només amb figurar. Normal que s’enfadi, després d’aquest ultratge, és que sembla que hi hagi llacistes de primera i de segona.

Si el llacisme fos un moviment solidari i, sobretot, conseqüent amb si mateix, convocaria cada dia davant dels jutjats una manifestació comparable a les de l’11-S, quan les diferents faccions fingien germanor, és a dir, quan encara no havien començat les punyalades pels diners a repartir. No hi faltarien zepelins amb forma de l’encausada a mida natural solcant el cel, com en un concert de Pink Floyd, ni pancartes amb la llegenda «Tots som Laura», ja que les més sinceres «Tots volíem ser Laura però no tots en vam tenir l’oportunitat» no caben en un llençol, tret que sigui del llit de la mateixa rea.

Sempre cal triar un cap de turc per a entretenir als jutges, i aquesta dona que ja des del seu estrany somriure perenne denota poques llums, era la candidata ideal. Fins aquí, res a objectar, si cal deixar anar llast, no hi ha dubte que amb Laura Borràs es deixa anar a l’engròs. Però abandonar-la a la seva sort com a l’àvia en el geriàtric, quan ella ha estat fidel al que s’espera del llacisme, és tenir poc cor. Difícilment hi haurà en tot el llacisme ningú que tingui tan interioritzats els manaments d’aquesta religió, que -com tots- es resumeixen en un: «estimaràs els diners sobre totes les coses i enriquiràs al proïsme com a tu mateix», entenent per descomptat que no hi ha més proïsmes que amics i familiars.

I això que anar amb autobús a cantar i donar-li copets a l’esquena mentre entra al jutjat, costa només entre 10 i 20 euros -no sé si amb entrepà de mortadel·la-, valia la pena comprar un bitllet només per a anar a passejar al zoo, on també hi ha animals. Podrien jutjar-la cada dia i solucionarien la papereta a tanta gent que es desplaça diàriament a Barcelona a estudiar o a treballar, més els que no fan ni una cosa ni una altra en l’administració del governet i cobren a final de mes.

Subscriu-te per seguir llegint