El naufragi del sistema

Durant tota aquesta setmana m’he sentit una mica com els turistes de la famosa fotografia de Javier Bauluz. Turistes que paren el sol a la platja mentre la marea torna el cos d’un immigrant ofegat en l’intent de creuar l’Estret. Moltes de les notícies tenen el poder de deixar-lo a un indiferent, com els turistes aquells. Aliens a tot. No és una cosa fora del comú, ens sentim així gairebé diàriament.

Cal recordar que la foto era falsa. L’objectiu de la càmera deia una cosa que en realitat no passava. Semblava que la parella i l’immigrant estiguessin de costat, però en realitat estaven a molts metres i els separava una tanca de la Guàrdia Civil. I aleshores es torna encara més encertada la metàfora: a molts de nosaltres ens passa, com si ens haguessin posat allà, envoltats de notícies que les presses de la vida normal (la muralla) impedeix assolir certa empatia amb tot el que passa. Les torna distants. Invisibles.

Aleshores succeeix. Aleshores alguna cosa et treu l’oli del cos que feia que tot et rellisqués i et transporta fins a aquesta platja amb aquest cos. Fins i tot pitjor, et porta fins a la nit de tots els naufragis. Et submergeix el cap al mar encara que no ho vulguis i, quan ja ets allà a sota, et dóna un últim alè d’esperança.

Em va passar amb la història sobre la Casa dels Xuklis i la seva ajuda a les famílies que pateixen el càncer infantil, publicada a Diari de Girona aquesta setmana per la periodista Laura Teixidor. Es tracta d’una casa creada el 2011, impulsada per l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.

La seva finalitat és clara. Evitar el calvari de les famílies que, per accedir a un hospital català, havien de dormir dins del cotxe per poder fer-se càrrec de les despeses de l’hotel si l’estada del nen malalt es prolongava i les dietes de manutenció no eren suficients. Hi havia uns quants pisos d’acollida, però eren lluny de cobrir totes les necessitats.

Aquest era l’enfonsament. El del sistema sanitari i el de tota una família quan passava una desgràcia. Aleshores arriba l’ajuda. Dotze anys més tard havien passat per Casa dels Xuklis més de 2.000 famílies. Ara mateix n’ajudava una trentena, tres de les quals són gironines.

Quan un sembla haver-se tornat inexpugnable, en part per perdre la fe en l’ésser humà, arriba un projecte que et commou, que et porta a aquesta platja de la foto i, amb naufragi o no, fins i tot amb tempesta, et permet pensar que per algun lloc sortirà el sol. En algun moment.

Subscriu-te per seguir llegint