La minorització del català

En els centres escolars de Catalunya ha arribat un informe crític sobre l’estat agònic del català. Presenten dues raons que no poden ser adjudicades a perverses raons extrínseques, sinó que cal explicar per causes exclusivament intrínseques. Dit d’una forma més senzilla: els catalans també som culpables que la nostra llengua es trobi en perill d’apagar-se.

L’argument de moltes persones, també d’ajuntaments i d’institucions, per desempallegar-se dels problemes (com els infants que la culpa no és mai seva, sinó sempre dels altres), és recórrer a motius exògens com els responsables del malestar social. Perquè assumir responsabilitats posa en perill la seva dignitat, el seu confort personal o la seva carrera política. Com que el lector sap de què parlo no m’estenc més, no cal insistir.

Sovint quan es comenta que el català és una llengua minoritzada, en procés imparable d’extinció, i pot esdevenir una llengua morta a finals del segle, molts ho atribueixen al favoritisme de l’Estat injust i repressor que neutralitza l’ús, la difusió i el prestigi literari del català per promocionar el castellà per mor de la unitat de la pàtria espanyola.

Els especialistes que han fet aquest treball curós d’investigació han fugit dels atacs externs al català o del desinterès dels que no el parlen perquè han nascut fora de Catalunya i es comuniquen amb la seva llengua materna (espanyol, romanès, francès, àrab, etc.), però en societat empren el castellà, cada dia més esquitxat d’anglicismes, que gradualment van introduint-se sense agressió en totes les llengües i els adopten per moda, per la seva simplicitat comprensiva o per la capacitat de l’anglès en transmetre amb poques paraules un missatge complex. Poso per exemple: lawfare (la politització de la justícia) o fake news (notícies falses d’origen mediàtic o virtual).

1. Adverteixen que el català pot ser tan antipàtic com ho fou el llatí en els instituts, i tot per voler ser massa acadèmic, massa exigent davant d’un castellà divertit i flexible, sense censura per part dels puristes que exigeixen la perfecció oral i escrita. Un català encarcarat, inservible o prescindible perquè si una llengua no és útil per a la comunicació social inevitablement mor.

Els escolàstics del català, els del lingüísticament correcte, només es troben bé en els cercles erudits, universitaris i en les editorials; quan trepitgen carrer s’escandalitzen i no entenen per què la gent no el parla amb l’elegància literària que ells volen. No abaixen la guàrdia i denuncien als que malparlen, basant-se en una autoritat intel·lectual i cultural que no ajuda gens a la propagació de la llengua. Us ho diré: els nens s’insulten millor en castellà perquè tenen més vocabulari i se senten més lliures i confortables.

2. La qüestió política. El català pateix un retrocés considerable causat pel procés independentista. Alguns secessionistes van presentar el país com una finca privada exclusiva i només els perfectes catalans tenien el dret de poder-hi viure.

Aquesta actitud fonamentalista provocà un replegament idiosincràtic entre les persones que viuen a Catalunya; una part dels que sentien una franca estima pel país i la llengua i la parlaven, malgrat que el castellà fos la materna, reaccionaren negativament, igual feren alguns catalanoparlants, perquè tots ells se sentiren exclosos; es van apartar deixant d’expressar-se en català per no ser confosos amb els que creuen que Catalunya és seva i no la volen compartir.

Una tercera raó no contemplada en l’informe: el gran canvi demogràfic. A Catalunya érem set milions d’habitants, en pocs anys hem passat als 8.500.000 i no estàvem preparats per rebre tanta gent de cop. Cap persona va preveure la gran allau immigratòria i per aquesta raó no s’equipà el país edificant hospitals i escoles públiques, ampliant els mitjans de transport i millorant els desplaçaments en tren.

Actualment, a Catalunya hi resideixen 170 nacionalitats que no s’han repartit de forma homogènia pel territori. La població estrangera ja arriba a 1,27 milions, el 16,3 del total. Cal tenir en compte que les variacions en el nombre de gent forana ens afecten no només per la intensitat dels fluxos d’entrada i sortida, sinó també per l’evolució del seu creixement vegetatiu i pel procés de naturalització d’aquesta població.

Si són pocs els que entren poden ser acollits, ben atesos, pels educadors especialitzats i els metges. Si els centres escolars s’omplen d’alumnes sobtadament, es crea una qüestió d’espai físic que només es resolt buidant els col·legis i instituts i la forma expeditiva de fer-ho és afavorir els aprovats i no suspendre perquè els estudiants es quedarien i no hi hauria cadires ni aules pels nous.

Que la massiva immigració adopti el castellà per bellugar-se per Catalunya té sentit. Per una part els sud-americans ja no acostumen a esforçar-se massa a aprendre el català i els altres immigrants opten pel castellà perquè tothom el parla i això propicia la substitució de la varietat recessiva d’una llengua per una altra de dominant, el castellà; molts que el parlen no se’ls pot atribuir de cap manera la voluntat de perjudicar el català, no en són conscients; això no obstant, la seva pràctica lingüística actua com a element perjudicador.

No sé què faríem els catalans obligats a marxar del país per raons de supervivència i ens situéssim en una comarca, en la qual hi hagués una llengua oficial, que tothom entengués i parlés, i una altra de petita que només els habitants bilingües d’aquell espai dominessin. Ens posaríem a aprendre la llengua minoritària o optaríem per l’oficial?

Subscriu-te per seguir llegint