Els no-llocs de Girona

Trobo el meu editor en un bar de Girona. El bar ocupa un local força tronat d’Avinguda Lluís Pericot. D’aquells de tota la vida de Girona que, durant la crisi, el va comprar una família nouvinguda de la Xina. Escurabutxaques, caganers del Barça, Ratafia Russet i un gat de la sort daurat. Hi sol haver penya allà els dies en què juga el Girona o els caps de setmana tarda a la nit. A l’hivern, els joves poligoners troben recer sota el seu sostre.

Una cambrera dorm recolzada darrere de la barra, quan entro. Els joves asseguts a les taules escolten música des dels seus mòbils. Una noia de xandall i samarreta de Rosalía passeja un gos enorme que no deixa de flairar-ho tot. Fa olor del fregit de la cuina de forma intensa, sé que me n’aniré i que la meva jaqueta farà olor de calamars a la romana durant dies. Allà dins, al fons, ni tan sols tens cobertura.

El nom el posa el meu editor. Diu: «gràcies per convidar-me a aquest no-lloc de Girona». Pregunto per què ho diu, encara que ho pressento. Ell, que havia passat infinitat de vegades per la porta, no sabia que el bar era tan gran i que al fons hi havia aquells finestrals. Com que és de nit, els vidres reflecteixen l’interior, com si doblegués la realitat en una dimensió desconeguda. Cal acostar-se i col·locar la mà i tapar el reflex per veure on dóna el garito. El meu editor, que ha viscut molts anys al barri, assegura que desconeix el lloc. No és un lloc, diu, sinó tot al contrari, i això el defineix.

Ens adonem que Girona té moltíssims no-llocs com aquell. Adorables o tronats. Llocs on entres i que mai t’haguessis imaginat que eren de tal forma, que tenien tal vista, que hi havia tals personatges, i que allà dins la realitat es tornava trencadissa, com la dels vidres que ens reflecteixen.

Però el més anecdòtic dels no-llocs és la contradicció amb el present. Gairebé com a desafiament. En el temps on estàs sempre ubicable, connectat, en línia, a la xarxa, aquells no-llocs t’ofereixen un moment d’objecció, un refugi.

Ho busco més tard, rumb a Göteborg. La definició acadèmica diu: no-lloc és un concepte creat per l’antropòleg Marc Augé, que el defineix com un espai intercanviable on l’ésser humà roman anònim.

Un agraeix que encara hi hagi aquests llocs. Estar tan connectat, en realitat, et desconnecta del tot. Un es connecta a allò important en una simple xerrada amb amics. Me n’adono en aquell no-lloc de Girona.

Subscriu-te per seguir llegint