Opinió

El safareig

La majoria de les cases del meu poble disposaven d’un recipient d’obra de forma rectangular on es rentava la roba; molts el tenien situat a la terrassa, a la petita cambra de bany o al pati. En alguna llar, abans que es fabriquessin dipòsits de ciment pensats per netejar la roba, els construïa el paleta amb molta destresa.

La bugada també es feia en els safaretjos públics, ben distribuïts a cada barri, i on es concentrava un grup veïnal nombrós; pràcticament tots els carrers en tenien i era el lloc on anaven les dones a rentar i xerrar. La gent del carrer Sorrai, com que el darrere de la casa tocava a la riera, rentaven aprofitant el corrent; també alguns homes els usaven d’abeuradors pel bestiar i si les dones els veien, protestaven perquè els bous ho embrutaven. L’alcalde ho va prohibir amb bon criteri.

Com que el safareig públic era un espai de reunió de les dones, aprofitaven el temps per feinejar i tractaven temes relacionats amb la gent del poble, especialment deixaven com un drap brut els homes o un personatge popular detestable, com el sereno lladregot o el ric jactanciós i mala bèstia. Veritats i mentides; moltes brames populars procedien d’aquestes trobades i fer safareig significà el conjunt de xerradisses que allà es produïen.

Aquesta funció social, fer safareig, desapareguts els rentadors públics, es traslladà a les perruqueries. Un càlid lloc de trobada de les senyores que amb el cap posat dins d’un assecador, en forma de boca de peix, vetllaven per la moralitat col·lectiva, per la difamació veraç, curulla de xafarderies, en molts casos, i per saber de bona font i amb coneixement de causa si la Maria i en Lluís es casaven perquè havien fet Pasqua abans de Rams o si l’alcalde s’entenia amb una dona casada.

Quan era petit la mare en lloc de perruqueria en deia «me’n vaig a l’escola i tornaré tan ben pentinada com ensenyada». El pare, de nom Tonet, irònicament comentava, no entenc per què les dones diuen que van a fer-se la permanent si no dura gens el nou pentinat. Crec que en el poble hi havia cinc perruqueries, la Lluïsa atenia les dones riques, les senyores, sabia com complaure-les perquè se sentissin maques, les altres rebien dones de classe mitjana i baixa.

Els safaretjos arquitectònicament eren iguals, només diferien en el nombre de metres de llargària, uns més petits que altres; consistien en una taula o una llosa de pedra per colpejar la roba amb la pala de rentar i un corrent d’aigua per esbandir. En els rigorosos hiverns els havia vist gelats i les dones tenien sort d’un fogueró encès on s’escalfaven per no quedar balbes de cap a peus.

En el safareig primer es rentava la roba blanca que s’ensabonava sobre una llosa i la fregaven i la colpejaven. Quan la roba estava ben ensabonada i fregada, es llançava a l’aigua per passar a l’aclarit, després es treia i es passava a l’escorregut. Si la roba continuava bruta, es podia deixar en remull durant la nit amb aigua i sabó en palanganes ja fossin de ceràmica o metàl·liques. També s’empraven productes químics, com el blavet o el lleixiu per blanquejar la roba.

Després de la roba blanca es rentava la de color, encara que si aquesta estava molt bruta i necessitava deixar-se en remull, a vegades s’alterava el torn. Alguns safareigs comptaven amb barres per estendre la roba i deixar-la escórrer per gravetat, perquè la roba no pesés tant per portar-la a casa.

A Catalunya, mancada d’infraestructures durant molts segles, el safareig públic va començar a construir-se a finals del XVII i durant el XVIII i el XIX. En el segle XX pràcticament tots els pobles en disposaven, abans d’aparèixer les mestresses més netes havien de rentar aprofitant els corrents fluvials. Sento una gran admiració pels safareigs potser perquè els nens hi anàvem a l’estiu a refrescar-nos. Quan entro en un poble i indiquen que n’hi ha un en bon estat l’haig de fotografiar. Ara per ara el més maco de Catalunya és el de Guissona.

Quan van començar a entrar els electrodomèstics a les llars, el bé més preat per les dones era la rentadora, un fet que els homes no entenien, perquè ells preferien la nevera. Va ser la insistència femenina la que va decidir que s’havia acabat de rentar a mà la roba. La meva tieta Quimeta, com la iaia Carmeta, també la mare i la senyora Margarida, amiga dels pares, sempre es queixaven que els marits no sabien valorar la feina domèstica de les esposes perquè no es visualitzava, és un fer i desfer, un cuinar i menjar, un rentar i embrutir.

La tasca de la dona no llueix i és infravalorada, per contrast els homes entren sacs de patates, de cebes, deixen part de la mesada damunt la tauleta de nit, compren ampolles de vi, coses físiques tangibles, en canvi, la tasca de la dona no es veu i no l’agraeixen i alguns fins pensen que són unes peresoses.

A casa entrà la rentadora i la mare i les germanes ho celebraren, un any després la nevera, també un televisor de marca no t’hi fixis, fet per un senyor de la Garriga, amic de l’oncle Jaume, que va fer-se ric perquè s’havia avançat a les empreses multinacionals de televisors de marca de prestigi. Es veia bé, fins que deixà de veure’s bé per una tara en una peça, el pare es va enfadar amb el seu germà per l’estafada. Fart de discutir comprà un Philips, les imatges més nítides i el so molt millorat.

El meu pare va trencar peres amb l’oncle atès que sospità que havia comissionat en la compra del televisor, com ell hauria fet. La mare d’amagat li va telefonar i el diumenge següent l’oncle dinava a casa al costat del pare. Són com dues criatures.

Subscriu-te per seguir llegint