Quico Vila-Abadal, el cavaller de Vidrà

Una vegada més, gràcies a la distribució discrecional que fa Connexió Papyrus de Celrà, liderada pel bibliotecari de referència Jordi Artigal i Valls, hem retrobat una nova perla de la Galaxia Gutenberg, el llibre Miscel·lània homenatge a Francesc Vila-Abadal i Vilaplana publicat l’any 1981 a Barcelona.

En el llibre que es va editar, a tall d’homenatge, amb motiu de la seva mort, hi col·laboren aportant textos un centenar i escaig d’amics que glossaren les seves vivències amb en Jeroni, que era l’àlies amb el qual en Quico era conegut a la clandestinitat.

D’entre la plèiade de patums que hi diuen la seva, hi ha personalitats de la talla dels presidents Tarradellas, Pujol i Maragall, també hi trobem el primer president del Parlament després del franquisme Joan Raventós, Antoni Gutiérrez Díaz, últim secretari general del PSUC, Lluís Serrahima, promotor de la Nova Cançó i impulsor d’Els Setze Jutges, Ricard Lobo (el pare Ildefons en la seva època benedictina-montserratina), Lluís M. Xirinacs, apòstol de la no-violència, Josep M. Ballarín, rector de Gósol, Cassià M. Just, successor de l’abat Escarré, l’historiador Josep Benet, creador del conegut lema (atribuït sovint a Lluís Companys) «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer», o els gironins Nemesi Solà, custodi de la mare de Déu de Núria l’any 1967, i l’inclassificable Damià Escuder.

Tots els que varen col·laborar a l’epítom donen una visió singular de la seva persona, des del punt de vista humà, professional, polític, cívic, fent una sorprenent i agradable narració d’aquell ciutadà que fins la seva mort prematura als 49 anys fou fidel a Catalunya i a les llibertats.

El primer que ens va parlar d’en Jeroni fou en Damià Escuder, que un dia ens convidà a acompanyar-lo en un viatge iniciàtic que férem a Vidrà, a la casa pairal de la nissaga, una masia familiar de 2.698 m2 anomenada El cavaller de Vidrà, on els Vila-Abadal hi han viscut durant 27 generacions. Per cert, aquesta finca que ocupa una parcel·la de 20 hectàrees, l’empresari ramader, exalcalde de Vic i primer president de l’Associació de Municipis per la Independència, l’hereu Josep M. Vila-Abadal, la va posar en venda el passat més de setembre. Si algun lector hi està interessat, en demana 2,9 milions d’euros.

El pare d’en Quico era un metge conegut i de prestigi, tingué alguns pacients il·lustres com ara Francesc Cambó i el cardenal Vidal i Barrraquer. Creador del sindicat de metges i de la Mútua mèdica, el Doctor Lluís Vila-Abadal, descendent de carlins, milità a Acció Catalana, opció política de la que s’apartà, disconforme amb la posició del partit en la qüestió religiosa. Fou un dels fundadors d’UDC, des d’on lluità per tal que no s’identifiqués el catolicisme amb la dreta reaccionària. Fou un dels promotors del Diari de Vich i donà suport a la progressista llei de contractes de conreu. En temps de la carlinada, el cavaller de Vidrà havia estat caserna general i escola militar de les forces tradicionalistes.

Quico Vila-Abadal era un home d’unes grans inquietuds religioses, polítiques i socials, participà en els grups anomenats Torres i Bages i en els nuclis Fer País que inspirà Jordi Pujol. Col·laborà també amb el PSUC i diferents agrupacions socialistes. De fet, acabà sent un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya. Anteriorment, l’any 1961, conegué en Damià, quan ambdós col·laboraven en el Front Obrer de Catalunya, el conegut FOC, un actiu grup d’esquerres d’oposició al franquisme.

En Jeroni fou un dels creadors de l’Assemblea de Catalunya, de fet es diu que ell i el polític eurocomunista Antoni Gutiérrez Díaz foren els que elaboraren els quatre famosos punts programàtics. Fou detingut unes quantes vegades i estigué en diversos períodes exiliat a França. En una d’aquestes etapes s’establí prop de Tours, a Saint-Martin-le-Beau, poble situat a les ribes del Loira, on durant tants anys visqué el president Tarradellas.

Un altre membre conegut de la nissaga Vila-Abadal fou l’exmonjo benedictí Ramon Vila-Abadal i Vilaplana, mà dreta de l’abat montserratí de l’Arboç Aureli Maria Escarré i Jané. L’acompanyà a l’exili el 1965 quan aquest fou comminat a abandonar el país després que fes unes polèmiques declaracions en el vespertí francès Le Monde. L’any 2015, poc abans de morir, publicà a l’Editorial Gregal un llibre que fou molt comentat: Catalunya, la meva nació dissortada i decadent.

Tornant a Quico Vila–Abadal, direm que aspirava a una pàtria lliure on l’home no fos oprimit per l’home. Ell no veia cap contradicció en ser cristià i proclamar-se també socialista. De fet, compartia amb en Xirinacs i en Damià un corpus ideològic comú que tenia un transfons místic-cristià, català i socialista. Tots tres eren uns grans admiradors de la filosofia i la praxis no violenta que representaven figures de l’època, com ara Mohandas Gandhi o el pastor protestant Luther King.

Aquest nucli havia parlat d’organitzar una marxa de Selma a la catalana que abastés tot el país. Volien muntar nuclis d’activistes patriòtics arreu. De fet el problema principal que veien era que calia vertebrar un moviment d’esquerres que fos fidel al país. Per això Quico Vila-Abadal entrà a militar a convergència socialista i s’implicà en la creació del PSC. En Jeroni fou un dels grans impulsors de la tesi que calia unificar el PSC Congrés i el Reagrupament de Josep Pallach per tal que hi hagués una única opció al país que es reivindiqués socialista i catalanista. Malauradament aquesta filosofia no fou la que s’imposà a la fi.

Ghandi, Mao i Luther King organitzaren grans marxes, en Quico Vila-Abadal, en Xirinacs i en Damià Escuder, també somniaven en mobilitzar pacíficament al poble català per tal de guiar-lo cap a Ítaca, la Jerusalem celestial que els creients cristians han mitificat com un lloc molt especial on trobaran el seu únic Déu infinit que habita una mítica ciutat, país, ideals... entretant i mentre l’epopeia no s’aturi, haurem de seguir amb la protohistòria de la lluita de classes, quin remei.

Subscriu-te per seguir llegint