La CUP, al costat de les dictadures

Ha passat desapercebuda, com tantes coses que no interessa parlar-ne a Catalunya, la presència a Caracas de dues representants de la CUP (Maria Sirvent i Laure Vega) en la commemoració dels deu anys de la mort d’Hugo Chávez. Ni tan sols Podem, sempre molt proper al chavisme i als seus ajuts, hi va enviar representació. En el compte de twitter de la CUP podíem llegir: «Chávez és presència viva, el seu llegat segueix en un poble veneçolà que lluita per la seva independència i sobirania fent un món millor». Carles Riera, diputat i secretari tercer de la Mesa del Parlament, no hi va assistir, però el compte de twitter de l’ambaixada de Veneçuela a Espanya es feia ressò del seu elogi a l’expresident veneçolà: «El comandant Hugo Chávez li va tornar l’esperança a Amèrica Llatina i al món sobre igualtat, justícia i sobirania dels pobles. Chávez viu en els pobles del món!», va dir Riera.

La CUP sempre s’ha emmirallat en Veneçuela. Una representació d’aquesta formació política es va concentrar el 10 de gener de 2019 davant el consolat veneçolà de Barcelona per mostrar el suport a Nicolás Maduro en la seva presa de possessió com a president de la República. «Som davant el consolat amb Carles Riera (en aquella època, portaveu al Parlament) donant suport a la sobirania de Veneçuela i a la reelecció de Nicolás Maduro», van escriure a twitter. Els cupaires també van adjuntar les etiquetes «Maduro Presidente» i «internacionalisme» en el seu missatge a la xarxa social.

En l’homenatge a Hugo Chávez, que va comptar amb la presència dels principals dirigents bolivarians i l’absència dels països occidentals, van tenir un paper preeminent dos dels grans dictadors llatinoamericans: Raúl Castro (Cuba) i Daniel Ortega (Nicaragua). No és cap sorpresa que les dirigents de la CUP confraternitzen amb aquestes dictadures. A les eleccions catalanes de 2015 (les que van batejar com a plebiscitàries), la CUP rebutjava formar part de la Unió Europea i prioritzava en el seu programa electoral les relacions amb «Veneçuela, Cuba, Somàlia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria». En el programa, remarcaven que «no reconeixem l’actual UE, que només serveix per garantir els privilegis del capital i que no representa els interessos de les classes populars europees». A les últimes eleccions catalanes, les del 14-F de 2021, insistien: «Rebutgem formar part de la Unió Europea, l’euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit».

Per la CUP, en definitiva, Espanya (i, per extensió, la UE) és un estat feixista, antidemocràtic, etcètera, mentre el seu model són les dictadures llatinoamericanes (Nicaragua acaba d’expulsar 222 ciutadans i desenes de milers s’han vist obligats a exiliar-se; l’exili de debò, no com el d’Anna Gabriel i la resta de fugats). En l’últim estudi del V-Dem Institut, una entitat de recerca independent fundada el 2014 que analitza les qualitats de govern de tots els estats del món, Espanya figura en el lloc 16, mentre Veneçuela apareix en el 161, Cuba, en el 164 i Nicaragua, en el 174 d’un total de 179 països estudiats. Les posicions són similars a les que figuren en el també conegut estudi anual que elabora The Economist. La meitat de la població de Veneçuela, aquest model cupaire de democràcia i defensa de les classes populars, es troba en situació de pobresa, malgrat tenir una de les majors reserves de petroli. Veneçuela va arribar a liderar-ne la producció mundial, però, entre la corrupció i el deteriorament de les instal·lacions per falta d’inversions, cada cop extrau menys barrils de cru. Un contrast amb Noruega, un dels estats amb més renda per càpita gràcies al fet que al país nòrdic els diners del petroli sí que reverteixen en el poble.

El problema no és que uns dirigents polítics de famílies benestants catalanes vulguin jugar a ser antisistema (bàsicament, són ultranacionalistes, i per això els voten els electors); el problema és que aquest partit ha exercit un paper fonamental en la vida política catalana dels últims anys. Per sort, Catalunya forma part d’Espanya i de la Unió Europea i les pretensions cupaires de convertir-nos en una dictadura bolivariana, a l’estil Veneçuela o Nicaragua, queden reduïdes al gènere de la ciència-ficció; això sí, als seus dirigents els permet viure la mar de bé dintre del sistema.

Subscriu-te per seguir llegint