James Bond, el retorn de la Guerra Freda i la «Garota de Ipanema»

Ha fet setanta anys de la publicació de Casino Royale, la primera novel.la d’Ian Fleming, protagonitzada per James Bond que, com totes les de la sèrie, reflecteix bé –i això podria explicar bona part del seu èxit comercial– la tensió, les pors i la paranoia dels temps de la Guerra Freda. Els dolents són sovint agents soviètics, i l’URSS apareix com un enemic perillós i astut, amenaça constant per desestabilitzar el món occidental o per desfermar una guerra atòmica.

Fleming, que havia treballat per als serveis secrets britànics durant la IIGM, va inspirar-se en autors de novel·la negra nord-americana com Dashiell Hammett o Raymond Chandler, i també de novel·les d’espionatge com l’autor de La màscara de Dimitrios, Eric Ambler.

Però un signe diferencial i de modernitat de les novel·les de Bond que les singularitza amb relació a altres autors, és l’interès per la cultura popular de l’època. La moda, per exemple, amb descripcions acurades de la roba i accessoris dels personatges, per tal de dibuixar la seva personalitat i estatus social.

També hi és present la tecnologia, amb atenció als avenços del moment, equips de comunicació, vehicles i armes que li donen avantatge sobre els enemics i ajuden l’autor a bastir moments d’acció emocionants. Alguns varen ser anticipatoris com el cotxe que surt a Goldfinger –publicada l’any 1959– equipat amb GPS, i telèfon integrat; o el lector de missatges en temps real que descriu a From Russia with Love, de 1957.

La música és un altre element de modernitat a l’obra de Fleming, que, de vegades, la fa servir per a fer girs de guió, com a From Russia with Love, on trobem una orquestra tocant una cançó, que dona al lector una pista sobre la propera acció de Bond.

També inclou sovint referències a cançons populars de l’època, per tal d’establir l’ambient i el to de les escenes. És el cas de Goldfinger, on descriu una festa a Miami Beach on els personatges ballen a ritme de jazz.

A la novel·la The Spy Who Loved Me, publicada l’abril de 1962, es descriu una festa al Cayos de Florida on se sent música de bossa nova, que Fleming descriu com «sensual i llunyana, com una brisa que arribava de mar». Però curiosament no va ser fins un any més tard, el 1963 –fa just seixanta anys– que aquell nou ritme que barrejava el jazz i la samba va fer la seva irrupció mundial, quan Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes varen gravar la seva cançó, Garota de Ipanema. És un detall interessant, que revela fins a quin punt Ian Fleming estava amatent a l’actualitat de la seva època.

Tot això va contribuir a crear dins les novel·les de Bond una atmosfera singular i distintiva que va ser part del seu èxit, també cinematogràfic.

L’aniversari de la publicació de Casino Royale coincideix amb un context internacional que alguns han descrit com el retorn a una nova Guerra Freda. Aquesta fatalitat podria ser una bona ocasió per desempolsar els llibres de la sèrie, tot i que poden ser difícils de trobar, atès que sembla força dubtós que les novel·les de James Bond puguin passar pel sedàs de la cultura de la cancel·lació i el llenguatge políticament correcte tan importants actualment. Masclisme, bel·licisme, alcoholisme, llenguatge sexista, homofòbia… Tot i que al cinema, les pel·lícules de la sèrie ja fa temps que varen començar un cert aggiormamento, amb detalls com presentar una dona al capdavant de l’espionatge britànic, i mirant d’oferir un Bond menys masclista i menys alcoholitzat, és una evidència que, des d’aquest punt de vista, als llibres de Fleming, les línies vermelles són ultrapassades totes.

Qui ho faci podrà experimentar una certa experiència immersiva en l’ambient i l’època de la vella Guerra Freda com si entréssim dins un estand ad hoc d’una fira tecnològica. Ara que sembla que tornen els temps de la doctrina MAD de la destrucció mútua assegurada, potser, malgrat els inqüestionables motius d’anatema no és mala idea.

Subscriu-te per seguir llegint