Tres situacions

Érem set -tres dones i quatre homes-, asseguts en una taula llarga de fusta d’un restaurant del Poblenou. Havíem quedat per fer una cervesa i la tarda havia donat pas al vespre, i del vespre vam decidir anar a buscar un lloc per sopar. Vam acabar en aquest restaurant de la taula de fusta, del que no recordo el nom. Era un vespre de primavera, semblava que l’estiu es començava a ensumar, i el temps s’escolava agradablement entre converses i riures.

A mig sopar, algú va adonar-se que jo era l’única persona heterosexual del grup. Ens vam mirar tots, i l’expressió quasi unànime va ser «Uala! Que fort, no?». Al cap d’uns segons, espontàniament, els sis van començar a collonar-me: «No et preocupis, Anna, nosaltres t’estimem igual encara que siguis hètero!», «Ja ho has dit a la teva família? Com s’ho han pres els teus pares?» o «No passa res, he sentit a dir que a Àustria hi ha una clínica que pot curar les persones com tu» van ser només algunes de les frases que em van caure a sobre entre moltes riallades.

Que a gust que es deurien quedar amb aquella petita catarsi col·lectiva!

Em parlava, amb una tristesa evident i una ràbia emmascarada al darrere, de què li havia passat ja feia temps. El seu pare li havia demanat que canviés d’opinió en un tema en el que dissentia amb la seva germana. Jo, tot i que estava d’acord amb el seu punt de vista, intentava treure-hi ferro: «És normal que el teu pare vulgui que tu i la teva germana us porteu bé».

Ell va assentir. Això ja ho entenia. Però el que realment li havia fet mal era el que el seu pare li havia dit com a argument per convèncer-lo: «Pensa que ella no et va girar l’esquena quan tu vas sortir de l’armari. Fins i tot, va defensar-te». Glups. És ben bé que de bones intencions, l’infern n’és ple. Em va mirar llargament, i vaig callar també llargament. «Ara ho entens, no? Entens per què estic tan dolgut?». Vaig fer que sí amb el cap i li vaig estrènyer la mà.

De vegades, el silenci és l’única cosa que pots dir.

Em truca per explicar-me com li ha anat el cap de setmana: que dissabte, després de treballar, va sortir de festa i que es va trobar molta gent coneguda que feia temps que no veia. Que va ballar molt, que va riure molt i que va beure sense excessos, que va anar a locals molt xulos que no sabia que existien, que la Laura s’havia trobat a una noia que havia conegut feia poc i que s’havien embolicat, que després havien canviat de bar i que encara van anar a un altre lloc més tard i que havia tornat a casa de matinada i que diumenge s’havia llevat molt tard, és clar, però que no tenia ressaca. Mentre m’explica tot això, m’adono que tinc la pregunta «Però la Laura és lesbiana?» formant-se dins la meva boca i a punt de sortir-ne disparada. Reacciono ràpid i soc temps de desfer-la a la laringe i continuar emetent només de tant en tant els «ahà» i «que bé!» de rigor.

Quina meravella, reflexiono, que no hagi trobat mai important dir-me si a la seva amiga li agraden els nois, les noies, o les noies i els nois.

Subscriu-te per seguir llegint