Ensaladilla Tamames

Dimecres passat, dia 22 de març, a les dues de la tarda, vaig dinar al Restaurant-Marisqueria Rafa de Madrid. Amb un amic barceloní que el dia abans, quan concretàvem hora i lloc de la nostra trobada, em suggeria aquest local tot recordant que fa una trentena d’anys solíem dinar a aquest magnífic establiment. He de reconèixer que jo encara el sovintejo. No només perquè visc a tres minuts caminant, sinó perquè és un restaurant que mai falla. Clàssic, cambrers de tota la vida amb jaqueta blanca que et coneixen. Magnífic marisc, però també un dels millors bistec tàrtar de Madrid, o la ratlla a la mantega negra, plat d’alta cuina d’inspiració francesa difícil de trobar. Però sobretot l’ensaladilla russa, que té fama a tota la ciutat.

Un plat que va demanar aquest amic només asseure’ns. Va faltar poc perquè s’emocionés. A mi, francament, no m’agrada gaire l’ensaladilla russa, ara bé, la recomano a tothom amb qui hi vaig. Però la nostra conversa no es va centrar en aquest plat que ha ajudat a la fama de l’establiment visitat per dirigents, artistes i gent de tots colors que el consideren un dels llocs permanents i inalterables. Començàrem a parlar de la moció de censura presentada per Vox que feia una hora havia estat derrotada al Congrés dels Diputats, barrant el pas a la candidatura presidencial de Ramón Tamames. Immediatament vaig posar en el seu coneixement que l’escriptor Fernando Sánchez Dragó havia explicat per televisió que el nom de Tamames el va suggerir ell mateix a Santiago Abascal, president de Vox, en el decurs d’un dinar l’11 de gener, vet aquí, celebrat al restaurant Rafa.

L’amic va quedar impressionat i es va passar el dinar especulant si la taula havia estat la mateixa. Jo, que estava al corrent de la història de la trobada on no varen faltar ni gambes, ni «còctel de llobregant» –també un plat molt conegut de la casa–, vaig poder aclarir-li que la taula era una altra. Com que Sánchez Dragó ha donat més detalls de com es va desenvolupar la idea, sabem que només trucar a Tamames per fer una primera prospecció aquest va dir immediatament que sí. Segons els experts, era d’esperar, atès l’ego del personatge. En aquell moment vàrem coincidir el meu amic i jo mateix que, d’haver prosperat la moció de censura, l’ensaladilla russa de Rafa caldria que passés a denominar-se «ensaladilla Tamames» en just reconeixement a la idea gestada en aquell restaurant, entre clova i clova, tres mesos abans.

Queda molt per les eleccions generals i tot anirà tan just que és difícil poder determinar els efectes de la moció de censura, malgrat que les primeres enquestes encerten en afirmar que ni Sánchez ni els seus aliats en surten gens perjudicats. Hem de veure si al combat que hi ha a la dreta al votant de Vox li ha semblat poc seriosa aquesta iniciativa i tornen o no cap al PP. El que sí que és evident és que Tamames ha fet un mal paper. Cal afegir, però, a aquesta afirmació que Tamames ha estat una persona molt important a Espanya, a la vida política i acadèmica, especialment en les tres darreres dècades del segle passat. També que, essent l’ensaladilla un plat on es barregen diversitat de productes, li va que ni pintada la identificació gastronòmica amb el personatge, atès que a la seva trajectòria s’hi barregen posicions i pensaments absolutament oposats.

Vaig tractar personalment per primera vegada Ramón Tamames el 1984, quan jo era corresponsal a Madrid. Ell era una gran personalitat de la transició. Economista de l’Estat i catedràtic al final del franquisme, però també militant clandestí del Partit Comunista. Un company de viatge que havia abandonat el PCE poc després de ser candidat a alcalde de Madrid a les primeres eleccions democràtiques. Aquell temps, l’ensaladilla Tamames era total. En poc menys de tres anys el vaig tractar com a president de la taula d’entitats que reclamaven el referèndum per sortir de l’OTAN, de candidat d’Izquierda Unida a l’Ajuntament de Madrid (de nou proper als comunistes), de trànsfuga afavorint que la coalició a la qual pertanyia, PSOE-Izquierda Unida, perdés l’alcaldia (Juan Barranco) a favor del Partit Popular-CDS (Rodríguez Sahagún) i de militant del CDS d’Adolfo Suárez.

Les males llengües madrilenyes diuen que Tamames és el top ten dels personatges amb qui no es pot dinar perquè mai paga. Té el seu mèrit. Als àpats, això sí, on vaig estar a aquells anys vuitanta, era un pou de sapiència, anècdotes i tesis contradictòries. Capaç de dir-te que podria haver estat ministre amb en Franco si hagués volgut i poc després estava al corrent dels plans monàrquics per matar-lo (a Franco). Tot ell, una ensaladilla.

Subscriu-te per seguir llegint