Les preguntes de Llafranc

Un dia assolellat de Setmana Santa de passeig per Llafranc. El que havia de ser un esmorzar en hora tardana amb un amic per parlar de temes professionals i de la vida, després s’ha encadenat amb un vermut amb un altre amic que hem saludat al seu balcó privilegiat de primera línia i que ha baixat com es baixa a Llafranc: de la casa a l’espai públic hi ha una vaporosa línia, ondulant. Vermut i conversa interessant. Hem parlat de les eleccions municipals a Barcelona. També ens ha fet notar que cap dels consellers de Junts que van sortir del Govern la tardor de l’any passat han anat al sector privat sinó que tots s’han refugiat en llistes municipals o esperances per les eleccions generals de finals d’any. Sortir de la política i fundar una vida professional, sense escarafalls, gran tema de conversa. 

El final del vermut ens ha portat a la conclusió que a quarts de tres el millor era quedar-se a Llafranc a dinar. Els habituals de Llafranc els hi agrada dinar a casa (sempre la solució més sana i econòmica) i si pot ser amb vistes al mar (que cura qualsevol estat enervat). De tant en tant, els habituals d’aquest replec del país els hi agrada fer vida social en algun dels restaurants de primera línia de mar. La tardor passada va succeir un fet rellevant, luctuós, en la vida màgica de la cala més aconseguida dels tombants de mar de Palafrugell: va tancar l’Hotel Llevant, també conegut com el Levante. Una llarga història i un perquè del seu final que no conec al detall i que ara no ve a tomb però que vaig veure que va ser viscut amb una forta dimensió comunitària i cívica en el dia llarg i bonic de la festa de tancament. Ara els habituals del lloc miren amb curiositat i recel empordanès què en serà de l’antic Llevant. Saben que ha estat comprat per un grup de restauració important amb presència a Barcelona i Madrid. En tinc bones referències del menjar d’aquest grup, tot i que el servei pateix del mal general dels nostres temps: una gran improvisació i falta de continuïtat, fins i tot de professionalitat (treball provisional i de gran rotació). Com sigui, aquest grup a Madrid tenen un bonic local al carrer Puigcerdà que és la perpendicular cul de sac més coneguda del carrer Jorge Juan. Hom es pregunta, sense resposta fins ara, com el nom de Puigcerdà va anar a parar al rovell de l’ou del barri de Salamanca de Madrid. En aquest establiment es pot menjar una pasta molt ben cuinada i alguna carn també de recepta italiana. El preu, propi de Jorge Juan, tirant a decent. Els vins és on s’ha d’anar en compte perquè fàcilment poden intentar fer passar gat per llebre. En teoria tota aquesta experiència i la carta italiana ha de desembarcar a Llafranc. Però per Setmana Santa encara estan pintant els porticons. Aquí és on els restaurants veïns veuen una gran oportunitat d’ampliar el seu negoci i clientela. De tots ells, el més proper és el restaurant Costa Bella, que va ser el gran refugi de vida social mínima dels confinats a Llafranc durant la pandèmia, el veritable centre vital que va donar esma a aquells mesos gelats. El restaurant està manat, en el sentit més metàl·lic de la paraula, per un olotí que conec des que érem criatures: Xevi Gou. Primer en Gou va fer vida enfilat a la Cerdanya i provant sort en el gaudi nocturn i aquelles zones de llum tènue on no es fan precisament gaires preguntes. En un gir notable de guió, va baixar fins arran de mar fent-se càrrec del Bella Costa però sense oblidar-se mai de portar bons productes de la Garrotxa, bona carn de la Vall de Bianya perquè resulta que fins i tot els que reduïm el consum de carn de tant en tant el nostre cos ens demana una bona porció de filet o una botifarra feta amb elements nobles (quina cosa no passa sempre). 

Hem triat unes angules amb ou i un arròs negre. I què més?, pregunta en Xevi. Res més, ja no tenim en la memòria cel·lular les ganes de menjar dels pares i avis crescuts en la postguerra que tenen la fixació de primer plat, segon plat i postres. Un arròs menjat fora del control dels fogons sempre és un joc de risc moderat, un casino volgut. L’arròs ha resultat excel·lent, tant en el moment del gaudi del menjar com en la prova de foc que és la digestió. En el moment d’engolir, fins i tot els productes edulcorats i amb mala matèria primera o cuina, poden entrar bé. És en la digestió que la cuina es juga el prestigi definitiu. És evident que en Xevi, l’home decidit i afable de cara a la galeria, no és el responsable de la cuina del que hem menjat. Volem conèixer el cuiner o cuinera, l’artista de l’arròs negre. Resulta ser la parella d’en Xevi: Thais Menal. Es van conèixer a la Cerdanya tot i que la Thais és filla de la Badalona que encara es coneix en els seus carrers estrets a prop del mar.

Hem dinat a dins, darrera la vidriera, perquè el vent d’aquests dies encara és poc fiable. Des d’aquella cantonada lleugerament alçada, la vista és reconfortant. A mà dreta, la punta d’en Blanc, la divisòria entre Llafranc i Calella. Banyar-se a redós de la panxa que fa la platja amb les roques de la punta d’en Blanc, intentant trepar per alguna de les roques humides i habitades per algues i verdet, és un dels regals més purs que els somnis de primavera poden anhelar per l’estiu que s’acosta. 

A fora, desfilen locals, quasi locals i turistes estrangers. Els quasi locals són els habituals de la zona. Una determinada manera de fer i de viure, una aspiració a les formes burgeses que s’han desfet com un terrós de sucre en la societat en la que quasi tot es una commodity, fins i tot uns dies nòmades a Llafranc abans d’enfilar cap a Marràqueix o Malta, qui sap... que això ho dirà el preu dels bitllets i els hotels. Però aquí encara hi ha homes i dones amb La Vanguardia de paper sota el braç, rutines d’una carència relaxant, salutacions carregades d’un llarg historial de coses que ni s’expliquen o fa mandra explicar. Aquí es veu transitar una gran densitat d’homes i dones que fa vint anys tenien moltes més certeses sobre la seva vida privada i les seves virtuts públiques, sobre el seu vot i els projectes que somiaven per ells i els seus fills. Molts d’ells pensen que tenen racó per fer la resta de la vida de bon passar, si la salut hi acompanya. Però ofeguen la seva perplexitat amb un bon arròs i uns vins blancs ben triats. Alguns d’ells van passar aquí la pandèmia, que també van ser els anys foscos de Joaquim Torra i Pla. De fons, sonava Rigoberta Bandini que alguns van entendre i fer somriure mentre que els altres simplement els hi anunciava un nou món que veien que feia vibrar, per un temps, als seus fills. Perquè ara quasi tot és per un temps. Excepte l’aigua marina de les roques de la Punta d’en Blanc o una navegació de bon matí fins a les illes Formigues, cala Pedrosa o la banyera de la russa.

Subscriu-te per seguir llegint