Pla de xoc contra la sequera (2)

Vista i no vista la Cimera per la Sequera (i sequera de voluntat política també, d’arribar a un consens atesa la greu situació). Una cimera sobrevinguda al copsar el govern que plou poc o gens, si no, no hi hagués hagut cimera, ni l’oposició l’hagués demanat, ni l’ecologisme «nostrat» (conservacionista), exigit, igual que exigeix la «conservació del paisatge i el territori», sumant-se a les diferents carreres d’obstacles que a Catalunya es posen a les renovables (per part del Govern i amb la complicitat o silenci de l’oposició, no sigui que els Nimbys s’enfadin).

Curiosa paradoxa, que no em cansaré de repetir, que mentre el paisatge i el territori, estan cada vegada més delmats, secs, deteriorats, molts boscos malalts o morts per la processionària i altres plagues, el 30% patint defoliació, el sotabosc massa forestal inflamable, creixent les clapes d’incendis anteriors, els rius, rierols, fonts i aqüífers desapareixent per la sequera, les collites es perden, amb alerta cinegètica, la pagesia (la que pot) imagina nous tipus de conreus, etc., es segueixi amb el relat inflat sobre el perill dels projectes eòlics i solars, que recordem, el 90% estan aturats! Això per una banda, i ara amb la sequera, en canvi, no hi hagi voluntat política per arribar a acords de «país». Però així és Catalunya o millor dit, la Catalunya cofoia que amaga el cap sota l’ala, per tal d’evitar prendre mesures que puguin molestar a la ciutadania que consumeix massa aigua i més davant les eleccions municipals del 28-M.

No fa falta ser analista per comprovar que els dos fets simultanis, el que provoquen es sumar zero en la lluita contra la sequera: retardar o ignorar mesures per una nova gestió de l’aigua, per un costat i una desmobilització de la població per l’altra, doncs els missatges i retòrica política de batussa electoral, són una invitació al carpe diem, o campi qui pugui i l’últim que apagui l’aixeta. O sigui seguir com fins ara, cremant fòssils i consumint aigua com descosits i seguir líders en escalfament a tota Espanya. Cal recordar que Catalunya ja ha superat els famosos 1,5º de llindar d’escalfament i que a indrets del Pirineu oriental (Cerdanya/Ripollès) ja s’ha arribat als 3,2º. Això que fa temps que se sap, però no es divulga, doncs provocaria alarma social i despullaria molta verborrea «conservacionista», també provoca la sequera. No vincular sequera i la nostra emissió de CO2 és un engany que no provoca vergonya ni justícia climàtica.

Podríem dir que ens estem suïcidant poc a poc, però mentre uns (la majoria) toquem el violí de la impotència, reciclant plàstic, cartró i vidre, una minoria toca a l’orquestra del Titànic, la típica cançó del «i tu més», cercant el rèdit electoral.

Si us plau, fa anys que s’està advertint que les sequeres cícliques estan donant pas a sequeres més intenses, en el marc d’un clima extrem, amb episodis d’inundacions i temps violent. Fa temps que hi ha estudis científics que assenyalen que l’anticicló de les Açores s’està desplaçant, deixant Catalunya fora de les isòbares habituals i fa molts anys que també se sap, que els corrents marins de la Mediterrània occidental estan canviant, afectant el golf de Lleó i entre altres indrets, Catalunya i l’Empordà.

A part de la incapacitat d’implementar nous dispositius hidràulics de baix perfil, pel territori, i en la gestió circular de l’aigua, que no pot passar ja pels embassaments, ni tampoc dessaladores per l’alt consum d’energia que tenen i l’impacte ambiental que provoquen (pot ser cal recordar-ho als que tant els preocupa la biodiversitat marina).

Propostes que vaig fer el 27 de març no són esbojarrades com algun tècnic de l’ACA ha dit. Venen del 2008!, a l’anterior sequera. A un ajuntament de l’Alt Empordà (no ve al cas quin, és extensible l’exemple), es va fer un dictamen geològic aprovat el 2010 en el marc del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), per canalitzar l’aigua d’avingudes i evitar inundacions, i emmagatzemar-la per època de sequera. 13 anys després, el més calent a l’aigüera.

Quants ajuntaments han fet això? I la Generalitat, a què espera a fer-ho normatiu i amb ajudes? Igual que ha obligat a totes les noves edificacions a tenir dispositius per reciclar l’aigua residual, com ja fan alguns (comptats) ajuntaments?

Molt em temo que de tot plegat i de la falta de consens, els que sortiran beneficiades, atès que el que prima ara és el curt termini, no sigui que comencin les restriccions abans del 28-M, són les empreses concessionàries d’aigua, que ja fa setmanes estan fent molta publicitat per tal d’augmentar l’aigua regenerada. Que caldrà fer-ho sens dubte, però si únicament els acords de «país», estan centrats en les grans inversions (tirar per alt), l’estalvi d’aigua amb multes i sancions o l’aigua regenerada, molt poc avançarem en una nova cultura de l’aigua fent partícip a tota la població (amb una gran campanya nacional de dinamització ambiental ciutadana) i en un nou tipus de gestió del cicle de l’aigua on tinguin més pes ajuntaments, comunitats energètiques, de regants, sindicats, consumidors i veïns. Em repeteixo, hi ha precedents. Farà més de 20 anys, a Saragossa varen participar més de 300.000 persones en una campanya de mesos per una nova cultura de l’aigua. A Catalunya, no podríem fer el mateix amb la complicitat de totes les institucions (i no a la grenya) i amb el teixit associatiu fer partícip com a mínim a 1 milió de persones? Sense participació ciutadana serà un fracàs fiar-ho tot a noves inversions o a les sancions. Al temps.

Subscriu-te per seguir llegint