Pols sahariana, boires, piscines i refugis

Setmanes enrere va a haver-hi un episodi meteorològic, que no va durar tres o quatre hores, sinó quatre o cinc dies i va tenir un abast molt més enllà de la Península. Una gran tempesta de pols sahariana, que va tenyir el cel de blanc o de gris, segons els indrets, amb molta pols i partícules en suspensió que va agreujar la contaminació atmosfèrica. Que algun d’aquests dies caigués pluja de fang, forma part ja d’aquesta «nova normalitat» climàtica que ens toca viure i patir, amb vespres vermellosos que ens recorden quan anàvem de viatge, de joves, al desert. Aviat no caldrà.

Certament es va advertir que passaria. Probablement va ser l’última previsió meteorològica de Tomàs Molina, un optimista de mena que ha transcendit a vuit o nou governs, n’he perdut el compte -pocs meteoròlegs poden dir el mateix-. Que ara se’n vulgui anar a Europa a «lluitar contra el canvi climàtic» segons les seves paraules, no deixa de ser la cirereta greenwashing que s’empassaran molts dels seus votants. Però tornem a la pols i entrem en la boira. És això en què s’ha convertit la informació del temps a Catalunya, en boira, per no dir boina, a l’estil de Paco Martínez Soria, si ens atenem a la informació meteorològica de TV3 al programa «Comarques». Molt diferent seria l’observadora boina de Josep Pla...

En aquesta ocasió, fins i tot se’ns va advertir que no netegéssim el cotxe, perquè l’episodi de pluja de fang seria important. Tanmateix, no se’ns va advertir que duraria tants dies, que comportaria una major contaminació, amb partícules en suspensió que triplicarien els llindars recomanats per l’OMS, etc.

Però anem més enllà de l’anècdota, aquesta tempesta de pols i de sorra, que s’inicia al Sahel i al Sàhara algerià, va adquirir tals dimensions geogràfiques, que de sud a nord, arribava de Gibraltar fins a Dinamarca, i d’est a oest, tenia una amplada de més de 1.000 km. A hores d’ara i ja han passat dies, encara espero explicacions dels experts climàtics o meteorològics. Se’ns dirà, ben segur, que això és fruit del canvi climàtic global, però això ja ho sabem, és obvi, el que interessa saber és exactament quines anomalies estan succeint a l’Àfrica subsahariana, a l’Atlàntic a l’alçada de les Canàries, a l’estret de Gibraltar, etc.

Ja fa més de vint anys que se sap, que la Mediterrània tal com l’hem conegut, amb el seu clima mediterrani característic està desapareixent, i està donant pas a un mar tropical que s’escalfa entre dos i tres vegades més ràpid que altres mars i oceans. Se sap que la línia del Tròpic, s’ha desplaçat cap al Nord amb el pas dels anys, entre 1.000 i 2.000 km. Per tant, tota la Mediterrània queda dins d’aquesta tropicalització, una «nova normalitat» climàtica que no volem veure.

Hauríem de saber també quines anomalies concretes estan succeint a la Mediterrània occidental, fruit del canvi de corrents marins, ja que això afecta a tot el litoral mediterrani, especialment el valencià, balear i català. I dins del català, molt especialment el gironí, empordanès i el del cap de Creus. No deixa de sorprendre l’allau d’estudis científics que proliferen sobre el fons marí i la seva biodiversitat i, en canvi, l’absència d’estudis sobre el canvi dels corrents marins, els impactes de les onades de calor marines, la minva de la tramuntana, el nombre creixent de dies amb boira, la invasió de meduses, els esclafits sobtats, etc.

Per cert, tot just ara, dos anys després, es reconeix, que la forta calamarsada de la Bisbal d’Empordà, que va provocar amb pedres de 12 cm (mai vistes a la península) danys greus, 47 ferits i dos morts, va ser efecte d’una onada de calor marina. És a dir, que el fet important que ens afecta ara mateix, que fa temps que se’ns alerta que passarà, no ho reconeixem fins dos anys després, i, en canvi, allò no tan greu, sovint estètic, que pot esperar, hi dediquem recursos ingents, publicitat i «postureig».

En aquest sentit, mentre encara hi ha pocs refugis climàtics al nostre entorn, ara resulta que s’han convertit en moneda de canvi en l’actual campanya electoral i amb un tòrrid estiu a tocar. Que s’estigui utilitzant l’absència de refugis climàtics com a pretext per obrir piscines no és oportunista, és lamentable. De ser considerats innecessaris i un caprici ecologista per molts ajuntaments, ara són cobejats i reivindicats, per tal de poder obrir piscines i esquivar les restriccions per la sequera. Però encara és més greu que la mateixa Generalitat es presti al joc, ara que hi ha unes eleccions a tocar.

Recordem una vegada més què és un refugi climàtic. En primer lloc, no és únicament un espai d’aixopluc per l’estiu i la calor canicular. Aquí ja hi ha d’entrada un equívoc interessat o confusió. Són refugis (espais) per situacions de risc que es puguin donar al llarg de tot l’any per episodis meteorològics extrems. Han de ser de doble ús, és a dir, l’ajuntament no cal que faci grans despeses per crear serveis nous, sinó que ha d’habilitar o completar els que ja es tenen perquè puguin ser utilitzats en casos d’emergència. Han d’estar climatitzats per a estiu o hivern, de fàcil accés per a persones amb mobilitat reduïda, amb WC, dutxes, intendència, frigorífic, telèfon, wifi, aigua potable, etc. Han d’estar preparats per poder instal·lar lliteres si no en tenen i disposar de sacs de dormir. I òbviament han de tenir farmaciola i comunicació directa amb Protecció Civil i amb la ràdio local si n’hi ha.

Subscriu-te per seguir llegint