Educació és revolució, el pensament de Sebas Parra

El recent traspàs del mestre i pedagog Sebas Parra Nuño, ciutadà del món (La Mancha, Salt, Girona, Catalunya, Nicaragua,...) ens ha fet pensar que, amb la seva desaparició, la Girona de la postguerra i la transició a la democràcia, l’autodeterminació i el socialisme, han perdut un clar referent. Gent que tingui el bagatge d’en Sebas, ja en queda molt poca. Pensem en alguns icones de la resistència que van marxar ja fa temps com ara l’Enric Marquès o en Damià Escuder. Dins els mestres, encara la majoria son vius. Ara mateix ens venen a la memòria noms com ara els incombustibles Llorenç Carreres, Montse Valentí i en Ricard, encara ben actius (com a activistes), l’Antoni Domènech Roca, i els professors universitaris Mon Marquès, Josep Maria Terricabras, Xavier Besalú i Eudald Carbonell.

Sobretot els que van exercir la docència en l’ensenyament primari, tenien com a referència noms com ara Rosa Sensat, la gironina Celestina Vigneaux o la Marta Mata. En Sebas Parra que va treballar molt en temes d’alfabetització i a les escoles d’adults, va posar també l’accent en altres pedagogs com ara Paulo Reglus Neves, més conegut com a Paulo Freire. La seva obra cabdal, Pedagogia de l’oprimit, va ser sempre, des que va sortir el 1968, un dels seus llibres de capçalera.

Parra, va formar part del grup fundador del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona, una entitat dedicada a la difusió del pensament del mestre pedagog de Pernambuco. En aquesta tasca va comptar amb la inestimable col·laboració de gent que també té un gran prestigi en el món de l’ensenyament gironí com ara en Mon Marquès, en Joan Colomer o el revolucionari Miquel Blanch, un militant d’esquerres de pedra picada que recentment ha denunciat, des de les pàgines d’aquest diari, que el Cos Mossos d’Esquadra li va a la saca.

És evident que les escoles d’adults de Salt i Girona, almenys en l’època que les lideraven Parra, Colomer i Blanch, no es dedicaven només a fer una tasca de formació, sobretot perquè entenien que educació era sinònim de revolució i aquesta idea, té implicacions no només culturals sinó també socials i polítiques.

Aquests ideals d’en Sebas Parra, varen fer que tingués una mirada llarga i que a banda de la seva feina aquí, també dediqués molts esforços a la gran esperança que es va obrir el 19 de juliol de 1979 a Nicaragua amb el triomf de la revolució sandinista.

En Sebas va viatjar diverses vegades a centreamèrica i el carib i va teixir complicitats amb el pedagog de Bonanza, Orlando Pineda Flores amb qui es va entendre molt bé i van escriure, conjuntament, diversos llibres.

En Sebas Parra, era un lletraferit revolucionari, utopista, socialista i internacionalista, escrivia en prosa i també en vers. Fins el darrer moment va publicar llibres i articles. Quinze dies abans de morir va veure la llum el seu darrer llibre, Rostolls que em va fer a mans l’amic comú Miquel Blanch.

Rostolls, un volum de 400 pàgines, és una mena de llibre de memòries en el que hi ha col·laborat Pere Nicolau, Vicenç Huedo i el gran artesà/grafista Pep Caballé. Amb la lectura d’aquest text, ens hem adonat de la vertadera dimensió del personatge, un home de principis que després 8 mesos d’haver estat elegit regidor a l’ajuntament de Girona, a les llistes del PSC, es va adonar que, amb en Quim Nadal no faríem pas la revolució. És per això que va presentar la seva dimissió irrevocable al càrrec i va deixar la poltrona de la Plaça del Vi.

En Parra, no va voler col·laborar amb els petits burgesos gironins que els hi feia gràcia portar un xarnego progressista a les seves llistes. En Sebas Parra, mantingué sempre la seva consciència de classe i, com a treballador, perseverà en el seu compromís amb l’educació i el seu potencial revolucionari.

Joan Colomer i Miquel Blanch varen escriure el mes passat, un article, en el Diari de l’educació, intitulat Sebas Parra, mestre teixidor de complicitats, en el que honoraven les vivències compartides en la militància pedagògica, política i social. Subscriguem el text i compartim complicitats i referents ideològics com ara Karl Marx, Paulo Freire, Eduardo Galeano i Orlando Pineda en la seva lluita per l’alfabetització i contra tots els analfabetismes.

Ho diuen els que el coneixien, Sebas Parra era tossut i mesell, una persona incòmode per l’establishment, un home de conviccions clares que era respectat per tothom. Va saber teixir una gran xarxa de complicitats, en àmbits molt diversos. Tenia molts amics i col·laboradors als que li agradava cuidar. Era també un conspirador nat, va ser al darrera de molts documents i manifestos. Li agradava cuinar bé les propostes.

Sovint seduïa als seus amics convidant-los a fer un menjar potent. Eren famoses les seves llenties, que elaborava a l’estil manxec. Les cuinava posant ingredients de primera qualitat, sobretot xoriç i morcilla.

Bon cuiner, conspirador, un revolucionari autèntic, amb una gran capacitat de treball,... en Sebas Parra era sobretot un home d’idees clares que ens va deixar un gran llegat que es pot resumir amb les seves pròpies paraules: «amb derrotes i algunes victòries hem fet visible la necessitat, la urgència i la justícia del dret a l’educació de la gent treballadora».

És per tot això que ens sumem a la proposta que Xavier Besalú feia no fa gaire des de les pàgines de la revista saltenca La Farga, quan demanava que l’escola d’adults de Salt porti ben aviat el nom de Sebastià Parra.

Subscriu-te per seguir llegint