Intel·ligents artificials i naturals

Fins a la tardor de l’any 1982 el diari tenia la seva seu a un xalet situat al 29 del carrer de Barcelona, al davant mateix de l’estació de tren de Girona. Llavors tots els diaris comptaven amb el procés íntegre de producció. Començant per la redacció, l’administració i publicitat, seguint pels tallers on treballaven de nit els linotipistes i tots els múltiples oficis especialitzats propis de la impremta de l’època. A continuació la rotativa, on s’imprimia el diari. Després l’empaquetatge i la distribució, carregant els exemplars a les furgonetes per un moll en un carreró on també entraven els camions que venien de Finlàndia amb les bobines de paper.

Un parell d’anys abans que aquest procés de producció fos obsolet va arribar al diari el primer ordinador, també dita computadora i fins i tot cervell electrònic, denominació que ja avançava aquesta tendència primerenca de substituir la intel·ligència humana per l’artificial, que és el màxim tema d’actualitat. Aquest ordinador podia assumir tasques abans fetes a mà. Se subministrava informació en cinta perforada sobre subscriptors, distribució a quioscos, facturació publicitària, etc. i la màquina retornava etiquetes, llistats o rebuts. Això sí, l’ordinador en qüestió ocupava tota una habitació del diari amb mitja dotzena d’armaris metàl·lics plens de cables i de plaques amb xips. L’habitació exigia un potent aire condicionat perquè arribava a altíssimes temperatures. A vegades es tornava boig. Llavors els armaris agafaven vida pròpia i començaven a sacsejar-se violentament, moviment que es traslladava a tot l’edifici. A vegades havíem d’advertir a un visitant que no ens trobàvem davant d’un terratrèmol sinó que la màquina estava pensant.

En els 40 anys que ens separen des que vaig veure per primer cop aquella bèstia han passat tantes coses, ha canviat de forma tan radical la manera de treballar en molts sectors, que tots ho hem viscut d’una manera o altra. El que feia en un dia aquella màquina gegant ara t’ho resol en un parell de segons un telèfon mòbil. Ho pensava quan fa uns dies vaig assistir a una presentació d’intel·ligència artificial. Fins ara la informàtica actuava, dit pel broc gros, sempre de la mateixa manera: es programava l’ordinador perquè fes el que li demanàvem. Ara aquesta programació agafa vida pròpia. Se li deixa que aprengui, que analitzi dades buscant uns patrons comuns i prengui decisions per nosaltres a partir de la informació subministrada o la que va recollint navegant lliurament pels oceans de la web i les xarxes. Com que la presentació estava orientada al negoci de la producció audiovisual, aviat vaig veure del que era capaç responent a les nostres peticions: triar temes per als continguts d’actualitat d’un magazín, redactava les preguntes de concursos, les escaletes dels programes etc. Tots estàvem molt impressionats pel que veiem.

Llavors em varen demanar que jo interactués amb l’intel·ligència artificial. Li vaig preguntar pels punts que li calien al Girona per romandre a Primera Divisió. Vaja, n’estic totalment convençut però, ja que hi som, vaig pensar, preguntem. S’hi va negar, no volia fer prediccions i em recomanava seguir les pàgines esportives de la premsa. Això sí, em va facilitar les estadístiques del que ha passat a les darreres temporades. Vaig demanar tornar a interactuar. Li vaig demanar si podia redactar un article sobre gastronomia catalana «com els que escriu en Jordi Bosch a la secció El Boulevard del Diari de Girona». Dos segons després les 800 paraules que vaig demanar apareixien davant meu. Les persones que m’acompanyaven em van dir que la feina del cap de setmana ja estava feta.

Mentre passàvem a altres temes el vaig llegir i el que em vaig trobar era una mena de Wikipedia amb les pautes pròpies d’un article periodístic bàsic. Pulcrament escrit, amb nombrosa informació i dades però… (perdonin que sigui presumptuós) sense gens de gràcia. Ni cap anècdota, cap fet situat en un context, amb absoluta manca d’ironia o connexió amb altres temes. En fi, un article divulgatiu, com si fos d’agència o un publireportatge. Ja a casa em vaig enregistrar al xat per continuar fent-li preguntes. Insistiria a demanar que fes articles «com els meus» però subministrant-li alguna informació i algunes dades. Continuava tocant el violí. Llavors vaig respirar tranquil. En principi aquest ram de crònica que els arriba a vostès tots els diumenges, sembla que no el toca.

Ja veurem fins on arriba tot això. Esperem que la intel·ligència humana i natural sigui capaç d’aprofitar-se de l’artificial i de controlar-la per fer-nos una vida millor. Ben mirat no seria mala idea que treballessin les màquines i nosaltres ens dediquéssim als plaers de la vida contemplativa (inclosa la gastronòmica) cobrant el sou a final de mes sense més exigències.

Subscriu-te per seguir llegint