Un país al seu límit ecològic

Encara que ben segur seré titllat de pessimista, el meu article d’opinió d’avui és absolutament realista. Primer faig un recull de dades ambientals, totes elles procedents de fonts solvents, sobretot organismes de la Generalitat. És un petit tastet, però n’hi ha molt més. Per exemple, si parlem del canvi climàtic, el nivell del mar a l’Estartit ha pujat 10 cm en 30 anys i aquest any la temperatura de l’aigua estava 3,2°C per damunt de la mitjana del període 1973- 2017. I si parlem de la temperatura de l’aire, l’any 2021 va ser el 12è any més càlid a Catalunya des del 1950, amb una anomalia d’1,36°C (període 1961-1990); respecte del període preindustrial, l’atmosfera s’ha escalfat 1,1 ºC, un valor idèntic al registrat a escala planetària. Amb aquests condiciones, no és d’estranyar que els Pirineus hagin perdut la meitat de les glaceres que s’havien inventariat l’any 1982.

Amb relació a la pluja, l’any 2021 va ser un any sec considerant tot Catalunya, amb una anomalia mitjana de manca de pluges de 22,0%, que s’enfila fins al 25% amb que portem d’any. Això provoca una sequera extrema; a les conques internes només queda un 25% de la capacitat nominal del conjunt dels embassaments. Aquesta sequera provoca ja importants problemes a l’agricultura i és causa de restriccions cada cop més contundents. Fins i tot pot plantejar problemes per l’extinció d’incendis forestals, que van cremar quasi 6.000 ha forestals l’any 2022.

A l’Escala, els dies amb tramuntana de >50 Km/h s’han reduït a la meitat des de l’any 2000 i el retrocés de la línia de costa al Delta de l’Ebre s’estima en 10 m/any. I tots aquests canvis en variables físiques, no només ens afecten a nosaltres sinó que junt amb altres factors (l’ocupació desmesurada del territori) fa que l’indicador general de biodiversitat de la fauna, s’hagi reduït un 24% menys en vint anys; i la pèrdua és molt més forta en determinats grups, que han vist reduïda la seva biodiversitat fins a un 44%.

De manera congruent amb aquesta reducció de la biodiversitat, i per donar només una dada econòmica, les captures de peix subhastades a totes les llotges de Catalunya han passat de 45.000 Tm l’any 2000 a poc més de 22.000 Tm l’any 2022.

I malgrat tots els compromisos, les emissions de gasos d’efecte hivernacle han crescut als dos darrers anys (malgrat que IDESCAT encara no ha publicat les dades) i, en tot cas, s’està molt lluny de complir els compromisos de reducció en relació a l’any base de 1990. El que sí que diuen els experts és que només a la ciutat de Barcelona, la contaminació atmosfèrica provoca un excés de 1.000 morts a l’any a Barcelona. I la taxa mitjana de reciclatge de residus se situa a Catalunya en un 46,6%, cada cop una mica més lluny de l’objectiu de la directiva de la UE que estableix que el 2030 el reciclatge ha d’arribar al 60% del total.

Podria aportar moltes més dades, però les exposades són contundents i suficients per demostrar que tenim un país que està al seu límit ecològic, amb greus problemes ambientals, alguns directament relacionats amb el canvi climàtic (molt semblant al que passa a altres indrets, ja que és un problema global) i altres són conseqüència d’un model de desenvolupament poc sostenible, emmirallat amb un PIB cada cop més alt que requereix un consum de tota mena de recursos naturals i una ocupació del territori que sembla no tenir límit.

Segur que també hi ha números positius, d’aspectes de medi ambient que hagin millorat com és el cas de la qualitat de l’aigua dels rius o del litoral. Francament, són pocs i costen de trobar.

Davant d’aquesta situació, penso que les prioritats haurien de ser la de formular polítiques que permetessin revertir la situació. En canvi, ens entretenen fent-nos discutir quarts cinturons, en fer una pista d’aterratge sobre el mar o infestar la badia de Roses amb un gran parc eòlic industrial per a fabricar energia elèctrica, inclòs un assaig de fireta anomenat PLEMCAT. I quan arriba una nova situació de sequera, ens adonem que cap obra hidràulica significant (més enllà de l’entrada en funcionament de la dessalinitzadora del Prat, que és manifestament insuficient per abastir tota l’aigua que ens fa falta), s’ha posat en funcionament des del darrer episodi de 2008. Parlar ara de reaprofitament d’aigües depurades o noves dessalinitzadores o canvis als sistemes de reg és força inútil, ja que necessiten unes inversions que difícilment podem fer i d’un temps que segur no tenim. Només queda demanar que a la propera sequera (que vindrà) ens agafi més preparats que la d’ara.

Penso que tots aquests indicadors del mal restat del medi ambient a Catalunya són avisos que les coses estan arribant a un límit difícilment sostenible i que el creixement té límits, com ja va avisar el Club de Roma fa molts anys. Potser fins i tot és la Terra qui ens avisa que la humanitat s’ha entestat a destruir amb una petjada ecològica que supera la seva capacitat de càrrega ambiental. De fet, l’any passat, el dia 22 de juliol es van acabar els recursos renovables per tot 2022, segons càlculs de la Global Footprint Network, una prestigiosa ONG mediambiental. I cada any s’acaba abans.

No tenim país per tant impacte ambiental negatiu. Titlleu-me de catastrofista si voleu, però reflexioneu en els números que us he donat i en el model en què vivim.

Subscriu-te per seguir llegint