El decret de la sequera, la xocolata del lloro

A Catalunya continuem instal·lats en una situació molt preocupant en relació a la sequera. Els darrers episodis de borrasques han aportat aigua (i ens han deixat sense platges) que només ha pal·liat en una petita part la situació. Els camps de cereals estan verds, Sau es va omplint de mica en mica i les reserves de neu acumulades són un bon auguri per aquesta primavera. Però fa falta que plogui molt més per aconseguir que les nostres reserves d’aigua a les conques internes s’aproximin a la mitjana històrica. Malauradament cap model meteorològic, a curt o mitjà termini, anuncia un canvi radical de situació. En conseqüència, persisteixen totes les prohibicions associades a la declaració d’emergència.

Hi ha qui pensa que només es consumeix l’aigua que surt per l’aixeta o que es fa servir per a regar. Per això les mesures de l’Administració solen ser molt primitives, enfocades a reduir el consum d’aigua que circula per les canonades i oblidant sovint la que es perd per un mal manteniment de les xarxes. Però hi ha un altre consum d’aigua que és «fantasma», que està amagat en tot allò que fem servir al nostre dia a dia, i que sovint no en parlem. Per això crec que val la pena reflexionar sobre el concepte de «petjada hídrica».

La petjada hídrica és el volum total d’aigua dolça utilitzada per a la fabricació de productes o serveis que fem servir. Els productes que usem, la roba que portem i el menjar amb el qual ens alimentem requereix aigua per a la seva fabricació o producció. A conseqüència d’aquesta i altres activitats, una persona consumeix de mitjana a l’any de quasi 1.400 metres cúbics d’aigua segons els estudis de referència en l’àmbit mundial elaborats per Hoekstra i Mekonnen. Com a comparació per a tenir consciència de la situació, el consum per aixeta d’un català pot ser d’uns 70 metres cúbics d’aigua; per tant, la petjada hídrica dels productes que fem servir són almenys 20 vegades superior. I curiosament, sobre aquest consum «amagat» l’Administració no estableix cap mena de regulació.

En línies generals, l’objectiu de la petjada hídrica és crear consciència sobre l’ingent volum d’aigua que requereixen els nostres processos de producció i hàbits de vida per a fomentar un ús racional i sostenible. A la xarxa es poden trobar calculadores, amb diferents graus de complexitat, que tenen en compte el sexe, el país de residència, els hàbitats alimentaris, el nivell de renda, etc... Són mètodes equivalents als que es fan servir per a calcular la petjada de carboni pels nostres consums energètics. I com sempre, les petjades ecològiques (sigui hídrica o energètica) es correlaciona perfectament amb els nivells de renda: com més rica és una societat, més impacte produeix en la natura. Es veu que el nivell d’educació és aliè a aquesta diabòlica dinàmica.

Val la pena considerar alguns exemples. Per a produir un litre de llet, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), s’usen 1.000 litres d’aigua. La d’un cotxe és d’uns 80.000 litres; un mòbil, 12.000 litres i un portàtil, uns 40.000 litres; uns texans uns 8.000 litres i unes sabates de cuir, 14.000 litres; un ou, 135 litres i un got de cervesa, 75 litres; una tassa de cafè, 130 litres i una hamburguesa, 2.400 litres; els espàrrecs, 2.000 litres per kg i els maduixots, 350 litres per kg; un filet de pollastre, 1500 litres i un de vedella, 4500 litres. I no avorreixo amb més números, però el lector interessat pot trobar fàcilment a la xarxa la petjada de qualsevol producte que li pugui interessar.

És evident que la interpretació d’aquestes dades és complexa, però val la pena fer un esforç. En primer lloc (i cada vegada més) alguns d’aquests productes venen de lluny i llavors la petjada hídrica no ens afecta directament (a menys que considerem que la Terra és una, com s’hauria de fer) però sí l’energètica; és el que passa quan volem consumir cireres per Nadal o taronges tot l’any. Però en tot cas, quan en situació de sequera l’administració ens caragola pel consum de l’aigua d’aixeta, en realitat estem gestionant la xocolata del lloro donat que el nostre consum més important d’aigua (un 80%) el fem per l’alimentació i fins on jo sé, no han publicat cap llistat de menjars o begudes que tingui prohibit consumir.

Entrar a reduir la petjada hídrica més enllà dels consums del comptador de casa, suposa repensar en el nostre model de desenvolupament i qualsevol Administració és renuent a fer-ho. Passa igual amb el tema energètic: és més senzill afavorir la propagació de parcs eòlics i fotovoltaics a dojo (que paguen suposadament, taxes i impostos) que construir un model diferent del de les energies fòssils, basat en la producció segregada i l’estalvi. Aigua i energia sempre van de bracet. Sovint els governs gestionen, com a molt, la part fàcil d’una problemàtica, oblidant el seu conjunt. És molt més fàcil.

És prou evident que el decret de sequera gestiona la xocolata del lloro.

Subscriu-te per seguir llegint