Problemes ambientals i ritmes electorals alterats

Algunes setmanes enrere vaig parlar que els polítics i la natura tenen ritmes temporals diferents, donat que el cicle dels responsables d’aplicar una determinada política (ministres o consellers) és sempre de curta durada (rarament superen els quatre anys i mai passen del vuit) mentre que els cicles (i també els problemes) de la natura tarden anys, a vegades molts, en manifestar-se. Ara, arran de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, m’adono que polítics i natura no només van a pas canviat en el temps sinó que clarament les preocupacions d’uns per als problemes del medi són més aviat tèbies.

Els pressupostos no han estat aprovats diuen que per culpa d’un casino a Tarragona, a la qual cosa els comptes públics no hi dedicaven ni un euro. I tot per la negativa d’un grup que pel que sembla havia votat en el passat a favor de pressupostos en què sí que hi figurava el projecte. La política té aquestes coses. I com a conseqüència, el president de la Generalitat que és qui té la clau per convocar eleccions, enrabiat i segurament fent estrambòtics càlculs sobre el calendari de possibilitats d’un candidat que viu fora, va decidir de sobte convocar eleccions pel pròxim 12 de maig. Com afecta tot això a les condicions ambientals del nostre país? Intentaré esbrinar-ho.

Al bell mig del pitjor problema ambiental de Catalunya en segles (la sequera), el govern queda en funcions i poca cosa més pot fer que despatxar els assumptes de tràmit. I aquesta situació durarà molt més enllà del dia de les eleccions perquè l’experiència dels darrers anys, sense cap grup amb majoria absoluta, demostra que la investidura d’un president perquè formi govern és una tasca feixuga i que es resol, normalment, a punt de què una campana faci el toc de noves eleccions. I tot plegat va per llarg.

La no aprovació dels pressupostos suposa que determinades inversions no es podran realitzar a curt termini. De la caiguda d’algunes inversions me n’alegro profundament, com els 16 milions dedicats al demencial Plemcat (un invent afavorit per la Generalitat, destinat sota l’emmascarament d’R+D, a què la companyia que vol construir un parc eòlic industrial a la badia de Roses pugui començar a plantar-hi aerogeneradors gegantins) quan al Trueta només hi anaven a parar 10 milions. En canvi, diferents infraestructures que ajudarien a pal·liar la pròxima sequera (no aquesta) com dessaladores i sistemes de reaprofitament d’aigua residual, també han decaigut i això sí que és greu.

Per tant, davant d’un gran problema ni tindrem govern operatiu ni diners per fer allò que ells mateixos diuen que cal fer (i que el president va xifrar en més de mil milions). I tot per un casino de més o de menys, que fins on sé és una qüestió privada sotmesa a la planificació urbanística i a les condicions d’una llicència d’activitats.

Hi ha una segona derivada de tot plegat. Ara els polítics s’ocuparan de redactar allò que se’n diu «programa electoral», que poques vegades es compleix, però que serveix per fer-lo sortir a mítings i debats. A vegades tot plegat és un atemptat més a la natura donada la gran quantitat de paper que es fa servir en tot el procés (llistat censals, paperetes amb escreix, sobres, programes electorals, enviament a les llars, cartells electorals amb la cara dels candidats, etc.) però l’ús de paper reciclat segurament ho tempera tot.

En aquest programa demano, a títol personal, que hi figuri el posicionament de cada partit que es presenti a les eleccions, sobretot aquells amb capacitat de governar, referent a les següents qüestions: quin model de transició energètica es vol pel nostre país? Fins a quin punt s’escoltarà l’opinió del territori en el desplegament dels aerogeneradors i dels camps fotovoltaics? Es garantirà una veritable participació social? Com es pensa abordar la transició energètica de tot allò que no funciona, ara per ara, amb electricitat? Quin compromís s’assoleix en protegir aquells espais marítims d’elevada diversitat i ara per ara estan desvalguts? Es tindrà valentia per afrontar la connexió de les conques internes de Catalunya amb la part de l’Ebre, només per funcionar en situació d’emergència? Com es pensa aplicar la nova normativa de recuperació d’espais degradats? Quines dessaladores es volen construir i amb quina mena d’energia funcionaran? Quanta inversió es pensa destinar a modernitzar els recs i a l’aprofitament de les aigües residuals? I de la gestió dels nostres boscos, què? Quines són les grans infraestructures (vies de comunicació, aeroports, ports, etc.) que s’impulsaran i sota quins criteris de sostenibilitat?

La llista podria ser molt més llarga, però almenys amb respostes clares a aquestes preguntes es podria disposar d’una imatge força fidel del grau de complicitat d’un futur govern amb la sostenibilitat del nostre país, qüestió força oblidada en els anys en què les prioritats han estat més aviat identitàries que de gestió.

També sé que els problemes ambientals no esgoten totes les nostres necessitats; que també hi ha de socials i de tota mena. Em sap greu, però avui he vingut a parlar d’allò meu... que és de tots.

Subscriu-te per seguir llegint