El preu de la ceguera: la sequera i més

Com els problemes ambientals i climàtics s’acumulen i es realimenten, cada vegada hi ha més la temptació de fer lectures úniques i separades dels problemes, i a la vegada engrandir-los, doncs d’aquesta manera s’intenta durant un període (cada vegada més curt) amagar la resta, i el més «important», intentar o evitar que la ciutadania pugui arribar a la conclusió, que en realitat molts dels problemes actuals (sequera, manca d’aigua, perill més gran d’incendis, proliferació de plagues, temperatures anòmales, etc) van a parar al mateix lloc, un desenvolupament insostenible i una emergència climàtica en la que ja fa quatre anys que estem. I la tebiesa, quan no el retard; quan no la incapacitat, de prendre mesures dràstiques en la disminució d’emissions de CO2, que segueixen augmentant aquí i ara (deixem la Xina o EUA), provocant l’augment de l’escalfament local, quan a tot això estem a tocar de la Mediterrània occidental, on s’estan produint canvis dels corrents marins i de temperatura de l’aigua de mar com no s’han vist mai.

La situació és tan greu i crítica, no sols per la sequera, que és realment sorprenent que no hi hagi consens amb l’emergència climàtica, en contrast amb el que hi va haver amb l’emergència sanitària, per exigir de forma immediata una actualització o revisió de la declaració d’emergència climàtica, per tal que tingui rang normatiu superior, estigui dirigida des de Presidència de la Generalitat, amb l’assessorament d’un comissionat del Parlament de Catalunya, per tal que siguin les dues màximes institucions les que tinguin responsabilitat sobre aquest problema de problemes, doncs l’efecte cascada que produeixen realimenten tots els problemes de forma acumulativa.

Com ja vaig advertir intuint la remor, en l’anterior entrega del dia 10 d’abril en aquest mateix Diari, ara resulta que la gran solució per fer front a la sequera és augmentar al màxim la producció d’aigua regenerada. Ja vaig dir que sí, que cal fer-ho, però atenció, en el marc d’altres actuacions i plans de xoc tan o més importants. No ens vulguem i ens vulguin enganyar fent tir al plat a l’ACA.

Insisteixo en l’error o l’engany que va emergint per part del Govern, els que fa poc estaven al Govern i els que sembla volen plantejar alternatives serioses, però no acaben de concretar-les. És urgent l’actuació conjunta i interdepartamental, on de fet, en teoria, ja hi haurien els espais per fer-ho, el Procicat (Protecció Civil de Catalunya) i la PER (Ponència d’Energies Renovables). Però clar, amb més competències, amb llum i taquígrafs, renovació de membres (fer neteja i acabar amb el secretisme que envolta aquests dos organismes des de fa temps) i sobretot amb reconeixement institucional de rang superior. I després anem a per l’ACA, convertida avui en espantaocells.

Per posar algun exemple, no pot ser que s’estiguin de cop i volta a punt de fer inversions milionàries, que estan atiant les mateixes empreses concessionàries d’aigua, per fer més aigua regenerada, quan es perden milions de litres d’aigua en la distribució i a la vegada no hi hagi cap actuació per posar sota control ambiental (no vial, ni policial) l’AP-7. Insisteixo en la vinculació entre sequera i emissions de CO2, més enllà que no plogui i dels dèficits hidràulics. Com vinc dient fa temps, a altres països europeus seria impensable una AP-7 com a carretera a l’infern (qualsevol dia ho serà amb algun accident important o amb algun incendi proper, ja que és una ratera), quan hi circulen diàriament 11.000 camions anant i 11.000 tornant (en el cim dels dies més transitats, els que menys 8.000 i 8.000). Una bestiesa ambiental. El transport de mercaderies per carretera hauria d’estar ja en procés de revisió, amb moratòries i data de caducitat i òbviament amb alternatives ja en curs, més enllà del corredor mediterrani (doncs la cançoneta dura ja massa i estem encantats d’haver-nos conegut cantant-la). L’AP-7 és una autèntica xemeneia fumejant que travessa Catalunya, amb una emissió de gasos que ni els creuers (que ara s’han posat molt de moda). No voldria menystenir la campanya contra l’arribada de creuers, però sempre estem tirant per alt o per l’efectisme, a l’hora de posar el cascavell al gat. Cal recordar que la contribució dels creuers a les emissions és del 4%, en canvi la suma del transport i transport de mercaderies per carretera s’estima en més d’un 40%!! (deu vegades més). No ens despistem.

Per contra, la contribució del ferrocarril és d’un 1%. És evident on s’haurien de posar totes les energies, cimeres, alternatives, normes i mobilitzacions. De fet es diu i repeteix fa temps, però tot queda per l’any que ve o difús, en nous projectes de tren-tram amb inversions milionàries, però en canvi les Rodalies, que són la mare del problema, segueixen esperant solucions. Les de Girona i no cal dir la línia Barcelona-Puigcerdà o la línia Barcelona-Lleida.

I parlant de mobilitzacions o cimeres, és molt lloable i dono suport a la cimera social per una nova cultura de l’aigua, convocada per unes 25 organitzacions, pel 6 de maig, atès que la Cimera de la Sequera va ser un fracàs, esperem que afinin bé i plantegin mesures alternatives en varis fronts.

Però tornant a l’AP-7, que per cert passa per les comarques gironines (ho dic per què semblaria que en aquesta demarcació només hi hagi parcs naturals o paisatges de postal o que la contaminació que es genera s’evapori per art de màgia –la tramuntana ja no es el que era–). S’està jugant amb foc i ens cremarem, i amb la sequera que hi ha, encara més.

Subscriu-te per seguir llegint