Acord de claredat, un brindis al sol

ERC i el president Aragonès fan tants equilibris com poden per mantenir viu l’esperit de l’1-O i la negociació amb l’Estat. Saben que la via unilateral no serveix per avançar i que només és font de conflictes. Per això el president i el seu entorn volen proposar l’acord de claredat, amb la creació d’una comissió de nou acadèmics que hauran d’elaborar un informe que permeti abordar un acord amb l’Estat.

Els cinc punts que hauran de desenvolupar els acadèmics són una mica espessos i, d’entrada, poc clars. Demanar a hores d’ara quines característiques hauria d’incloure un acord de claredat amb l’Estat per resoldre el conflicte polític, sembla excessiu venint d’on venim i veient com s’ha aplicat la justícia espanyola als que van promoure el referèndum de l’1-O i van fer un pols a l’Estat. També sona una mica estrany que es demani quina funció hauria de tenir un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, tenint en compte que el 2014 el Congrés dels Diputats va denegar la petició del Parlament de Catalunya que volia que li transferís la competència per celebrar una consulta sobiranista. En aquella ocasió van defensar la proposta Jordi Turull, de CiU, Marta Rovira, d’ERC, i Joan Herrera d’ICV. Allò va ser un cop de porta en tota regla a un referèndum acordat amb l’Estat. Allà es va veure clarament que una majoria de 299 diputats del PP, PSOE, UPyD i Foro Asturias no volia cedir a Catalunya la celebració d’un referèndum.

Però aquella negativa va ser només l’inici de tot plegat, perquè durant el procés i sobretot després s’ha vist que l’Estat utilitza tot el que té al seu abast per blindar la unitat i que ha actuat sense contemplacions amb els que en el seu moment creien que es podia exercir el dret d’autodeterminació.

Amb aquests antecedents sorprèn que el president Pere Aragonès plantegi ara un acord de claredat i més encara veient com una de les acadèmiques de la comissió, Astrid Barrio, va declarar diumenge al diari El Mundo que el referèndum pot ser sobre un nou estatut, que el separatisme no ha assumit encara que és una minoria o que en el cas de Catalunya una consulta binària no és la solució.

Aquests arguments d’Astrid Barrio són els mateixos que defensen polítics del bloc constitucionalista. Pel que fa a l’Estatut, cal recordar que el 2005 Pasqual Maragall va proposar-ne un de nou per resoldre el conflicte polític, que van votar totes les forces polítiques del Parlament excepte el PP. En total van ser 120 vots a favor i 15 en contra. Però aquell estatut va passar pel «ribot» de les corts espanyoles, com va manifestar Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional del Congrés, i quatre anys més tard va ser esporgat pel Tribunal Constitucional gràcies a un recurs del PP, passant per alt que l’Estatut ja estava en vigor, perquè havia estat referendat pel poble de Catalunya i sancionat pel cap de l’Estat. A hores d’ara Catalunya té un estatut que els seus ciutadans no han votat. D’altra banda, per confirmar que l’independentisme és minoritari, només caldria convocar un referèndum sobre la independència i se sabria si tenen raó o no. I, finalment, si una consulta binària no és la solució per Catalunya, per què ho va ser per la permanència d’Espanya a l’OTAN o per l’ingrés a la Unió Europea?

En fi, els arguments dels que no volen cap tipus de referèndum fan pensar que proposar un acord de claredat a aquestes alçades és un brindis al sol, tot i que estaria bé que no fos així, que el president Aragonès tingués raó i que el conflicte polític es resolgués amb l’acord que proposa.

Subscriu-te per seguir llegint